Al treball que Lluís Pasqual ha capitanejat  per revindicar uns soldats que no haurien d’haver anat a la batalla de l’Ebre (però que la República va permetre i esperonar) li falta commoure a la platea. Potser una entrada molt neutre de la presentació dels joves soldats; la decisió que els personatges sumin fragments de testimonis diferents, lluny d’emocionar, li dóna un aire d’historieta que distancia l’espectador. Evidentment, corpren el final i és molt bona troballa l’entrada dels músics a partir del llibre de Monteverdi. L’espai, probablement, lluirà millor en l’escenari ideat per Fabià Puigserver. Pasqual insisiteix en fer el joc dels accents. És un treball que, en aquesta ocasió, revela molt bé la diversa procedència de l’esquadró. 

Certament aquesta Kompanyia ha tingut més sort que la seva predecessora que va estrenar amb una comèdia molt desigual (escrita a 8 mans): La revolució no serà tuitejada (Lliure, 2013). Sembla que es tracta d’un grup més compacte, que desenvolupa un treball més coral i cal esperar que se’ls hi doni l’oportunitat per desenvolupar diferents registres. Pel que fa a la tria, es percep una voluntat de descobrir actors amb potser poca trajectòria però que han demostrat capacitat per expressar un drama, que va ser ben real.