In Memoriam

3 raons per anar a veure “In memoriam” i 1 per fer altres plansRaó número 1Divulgar la història és necessari, no només un homenatge. Des de la seva estrena, s’ha parlat molt d’In Memoriam com un necessari homenatge d’aquells joves (quan la joventut durava massa poc perquè obligaven a créixer massa de pressa) que van morir a la batalla de l’Ebre. Però de vegades els homenatges semblen destinats a elevar la figura dels herois, i potser el que cal en aquest trist episodi de la nostra història és divulgar (una vegada i una altra i sense descans) una història que segurament no coneixíem gaire bé i que posa de manifest la vergonyosa decisió d’enviar milers de joves a morir a una guerra que se sabia perduda des del principi. Aquesta obra s'hauria de programar cada any perquè hi pogués anar el major número més gran de gent, especialment els més joves.Raó número 2Emocionant i colpidora mescla de cartes, records, retalls, vides. Acostumats a conèixer la història com un llistat de dates i successos allunyats de tota humanitat, l’aposta de Lluís Pasqual amb In Memoriam és fruit d’un intens treball de recerca, que inclou cartes, entrevistes i tota mena de documents i testimonis dels qui van viure en primera persona la Batalla de l’Ebre. La tasca dramatúrgica ha consistit a “omplir” els buits d’aquest grapat d’històries personals i encomanar als actors de La Kompanyia l’encarnació dels personatges. Com a resultat, anem coneixent de mica en mica el caràcter, les pors i els somnis d’aquest grup de joves amb qui resulta més fàcil empatitzar. No eren una xifra, eren persones amb somnis.Raó número 3Els actors de La Kompanyia, entregats i empàtics: fantàstics! Ja ho han demostrat amb altres muntatges del Teatre Lliure, en múltiples registres i propostes escèniques, però si hi ha una obra en la qual aquest magnífic, conjuntat i enèrgic grup d’actors ho dóna tot i està magnífic és a In Memoriam. Cadascú fa seva la història d’un d’aquests joves, adoptant fins i tot l’accent o dialecte del lloc d’origen, i malgrat un aparent caos de les escenes, gairebé sense adonar-nos aconsegueixen fer-nos conèixer, estimar i patir per ells. Posar rostre i personalitat (encara que sigui una dramatúrgia i tingui parts ficcionades) és la millor manera de donar la dimensió real i dolorosa al que va passar en aquell conflicte.Raons per fer altres plansQui vulgui continuar vivint sense conèixer o sigui massa patidor. Es fa difícil dir alguna raó per perdre’s In Memoriam, però evidentment sempre hi haurà algú que vol evitar patir a la platea. El que està clar és que és molt difícil no emocionar-se amb In Memoriam, sobretot perquè un sap que el que s’explica va passar. Per tant, qui ho hagi de passar molt malament, queda excusat.

El teatre no sols és espectacle, és a més, i fonamentalment un espai per a la reflexió, per a la denuncia, per tocar els temes més punyents, per desfer mites, per ajudar a pensar en definitiva . La guerra civil espanyola segueix sent una pàgina no asimilada i  mal explicada de la nostra història. Els hereus dels botxins d´un i d´altre bàndol han jugat a la confusió amb censures, mentides, mitges veritats i explicacions intencionadament subjectivitzades. Pocs intents hi ha hagut per buscar i dir la veritat d´uns fets tan dramàtics, per fer justicia i honorar a les moltes víctimes innocents que es van veure en mig del conflicte sense poder defensar-se. Els fets Sigui molt benvingut aquest In Memoriam-La quinta del biberó de la Kompanyia Lliure, recordant un dels fets criminals més denunciables del final de la guerra, quan, simplement per guanyar temps, es va sacrificar a tota una generació de nois de 18 i 19 anys, alguns tan sols tenien 17.  Una lleva que va movilitzar a més de trenta mil joves (abril del 1938), que en principi haurien d´haver estat destinats a tasques auxiliars i que varen ser destinats al front en forma i en condicions inhumanes. Molts d´ells van combatre i van deixar la vida a la Batalla de l´Ebre, la més sagnant de tota la guerra. Una carnisseria.  Al foc enemic, superior, comptant amb la cobertura aèria i més ben sortits d´estris i aliments, si afegien uns mandataris despietats, en major part comunistes, que consideraven qualsevol acte de dubte o de feblesa com a traïdoria.  Bastants d´aquests joves van morir executats per ordre o acció dels seus propis mandataris. La por, el terror, mantenia la forçada disciplina.   L´espectacle Un espectacle intens, narratiu, per moments estàtic, que juga en el desdoblament dels actors, que per època i edat no van viure ni les circumstàncies ni els fets de la Guerra Civil, i els joves protagonistes d´aquella lleva del biberó, sorgits de les vivències autobiogràfiques recollides de diversos supervivents d´aquella generació trencada per la guerra. El director Lluis Pascual, aconsegueix un text ben armat, que mostra de forma crua, real, defugint el chantatge emocional, la crueltat de la guerra, de la manipulació despiadada dels essers humans. Totes les guerres són injustes i inhumanes, cap ideologia les justifica.  Totes les guerres son brutes i degraden al ser humà. Quasi tot l´espectacle transcorre en una trinxera i respirem les pors, la bruticia, els dubtes, el dolor d´aquells joves enganyats, utilitzats i portats contra la seva voluntat a una carnisseria inútil.  Arriven a intuir els olors putrefactes dels morts, de la forçosa falta d´higiene, dels pijats i les defecacions. Una magnífica interpretació coral ens manté tensos a les butaques, fins posar-nos en peu per retre un minut d´intens silenci recordant a tots aquests màrtirs anònims. Els protagonistes L´espectacle està en aquest moments en un punt just de maduresa. No és estrany que tot el públic, el teatre estava plé de gom a gom i amb molta gent jove entre els espectadors, es posses dempeus al final amb una llarga ovació. Especial menció als actors, Joan Amargós, Enric Auquer, Quim Avila, Eduardo Lloveras, Lluis Marqués i Joan Solé, que es deixen la pell fisica i emocionalment. Aplaudiments també a la part musical dirigida per Dani Espasa comptant amb els músics Oriol Algueró-Ricart Renart (violins), Oriol Aymat-Joan Palet (violoncels), Robert González (veu) i el propi Espasa  i Marc Díaz (clavicèmbal i orgue). Estremidora l´interpretació al final del Messe de Requiem de Claudio Monteverdi. El vestuari (Alejandro Andújar) i una molt aconseguida caracterització (Eva Fernández), des de la presentació inicial dels actors, temps actual, fins a la vivència dels personatges marginats a la trinxera. Remarquem també el treball de so de Roc Mateu i Igor Pinto, l´il.luminació de Pascal Merat i les imatges històriques de Fran Aleu, sobre la pantalla del fons.   Records d´infància Jo vaig néixer el 1950, encara hi havia “cartilla de racionamiento”, va ser el darrer any, i els records de la Guerra Civil  eren molt presents. La meva família paterna va quedar dividida, uns a la part republicana (l´avi, militar administratiu fidel a la República, va estar empresonat un any al castell de MontjuÏc, i degradat de tinent a brigada, mentre el seu germà, que es va passar als rebels-nacionals va arribar a ser Tinent Coronel). El pare afortunadament tenia 15 anys, no li va tocar per poc la lleva del biberó. Varen patir gana, varen suportar els bomdardejos, però ho varen poder capejar mal que bé.   Si li va tocar al tiet Mario, per part de la família materna, anar amb els de la lleva del biberó. Va estar destinat al front d´Aragó, va patit por, molta por, fam i set (varen provar fins tot els seus propis orins).  Es va salvar de ser executat per una avançada de “moros” que els anaven matant a mida que es rendien, fins que va arribar l´oficial nacional i va parar la matança. Va tenir sort com a presoner, no els varen tractar malament, i tot hi anar destinat lluny de Catalunya, en acabar la guerra, i xupar-se cinc anys de mili, gràcies a que era un manetes i sabia fer de tot, solucionant qualsevol problema quotidià (va acabar essent el cap de manteniment de l´Hotel Diplomàtic, en la posterior vida civil), va poder sortejar aquest temps sense mals pitjors. Jo escoltava embadalit els relats de l´avi (Guerra de Marruecos, el frente de l´Ebro, on el van ferir i li va quedar una cama més curta que l´altre) i del tiet (la quinta del biberó i els nays de mili posterior). Ni un ni l´altre parlaven des de la rancúnia i si com a simples ser humans que es varen veure immersos en un vendaval històric que els sobrepassava i utilitzats com tants altres en nom de les “Pàtries”. Reflexions “¿Qué quiere decir esto de “hay que defender la Pàtria, que està en peligro”?. Estan en peligro unos gobernantes. Si tan patrióticos se sienten que cojan el fusil ellos y vayan a su guerra.” . Rai Ferrer, il.lustrador i fervent lliure pensador. La major part dels governants de la República, comissaris polítics i comandaments militars, van morir tranquil.lament al llit, a l´exili o no, molts anys desprès de la Guerra Civil. Més de la mitat dels nois d´aquella generació de la Lleva del Biberó, va morir al front o a la immediata posguerra. Els supervivents, amb sorts força desiguals, varen patir camps de concentració, exil.li sense privilegis, llargs anys de servei militar i ferides físiques i psicològiques que els han acompanyat la resta de les seves vides.   Ara hi ha exercits professionals, s´ha acabat el poder disposar dels ciutadans, que són qui els paguen mitjançant els impostos, com si fossin joguets en mans dels polítics i els militars. Un gran pas.  Actualment el món ha canviat molt, ja no es donen les circumstàncies que varen portar a la Guerra Civil (si bé les dues Espanyes que va denunciar Machado, segueixen de forma bastant evident), i a la Segòna Guerra Mundial, però...... Hem après suficient?. Procurem pensar per nosaltres mateixos o ens resulta més fàcil creure en el que ens diuen, sense reflexionar, sense posar-ho en dubte, sense escoltar altres opinions?. Sabem respectar als que opinen diferent?. Som dialogants, sabem cedir per aconseguir solucionar els problemes?  Sabem enriquir-nos de pensaments diversos?..... Text : [email protected]

Que a la querra civil fossin reclutats nois de 17-18 anys, la Quinta del Biberó, per ser portats a l'escorxador de la primera línia de foc a la batalla de l'Ebre, és un fet real que no recordem prou i que cal portar a la consciència i fer-lo conèixer a les joves generacions. Que el teatre també serveix per a això, per fer reflexionar, tampoc no hi ha dubte. Que tot plegat resulti ser teatre... permeteu-me reserves. Per a mi, In memoriam - La quinta del biberó, com a document és impecable, però com a posada en escena és fallit.  Ja és difícil, fins i tot té mèrit, que d'unes històries reals tan punyents i amb tanta força, amb uns actors que hi posen la pell, en resulti un espectacle que no emociona. Sap greu, perquè els actors són bons, les històries són bones, i els avis que han fornit els seus testimonis són una mina. Potser Lluís Pasqual, com que no ho és, hauria necessitat un dramaturg.

«Quan va esclatar la guerra, / jo tenia catorze anys i dos mesos.» Així comença el poema narratiu «In memoriam», inclòs en el recull poètic «Da nuces pueris», de Gabriel Ferrater (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972). I així fa començar també l'obra «In memoriam. La quinta del biberó» el director, i també autor en aquesta ocasió, Lluís Pasqual (Reus, 1951), amb un clar homenatge a un dels seus referents literaris i amb una lleugera llicència dramàtica pel que fa a l'edat dels protagonistes, per qüestions de temporalitat, quan fa dir a un dels soldats-narradors: «Quan va esclatar la guerra, jo tenia quinze anys.»Qui ho explica representa un dels aproximadament 27.000 brivalls que el 1938 van ser cridats a l'avançada, amb només 17 o 18 anys (per tant, el 1936, inici de la guerra civil, n'havien de tenir ja quinze de fets), a incorporar-se a combatre amb l'exèrcit republicà, formant part de la lleva del '41, que no hauria d'haver complert el soldat, almenys, fins tres anys després. Va ser Frederica Montseny, anarquista i primera dona ministra d'Espanya dins el govern de la Segona República, qui va encunyar la terminologia que s'ha mantingut històrica des d'aleshores: «Lleva del Biberó» (també anomenada «quinta»), quan va dir, en saber la decisió militar: «¿Disset anys...? Però si encara els donen el biberó!». (...)«In memorian. La quinta del biberó» és un espectacle emotiu, esgarrapador, ple d'emoció, sensible i estèticament impressionista perquè reflecteix allò que expressen els protagonistes amb la intenció que els espectadors en captin espurnes de llum fetes de moments de les seves vides, moments d'idealisme, moments de decepció, moments de por, moments de dubte, moments d'eufòria, moments de petita felicitat i també moments de rebel·lió personal per l'atzar que els ha tocat viure. (...)La concepció del muntatge fa encara més realista aquest arrelament dels protagonistes quan els fa expressar a cadascú amb una variant dialectal diferent, no només amb la típica divisió oriental / occidental sinó amb registres locals, subdialectals, que sonen com una partitura musical de la llengua mig oblidada, però absolutament intel·ligible: és el parlar del Segrià, el de les terres de l'Ebre, el del Priorat, el de la Selva o el de Reus, un dels focus de més barreja de diversos registres dialectals sobretot a causa de la immigració interior que hi va confluir abans dels anys trenta del segle passat.«In memoriam. La quinta del biberó» no és una obra convencional amb una trama que manté un plantejament, un nus i un desenllaç. Lluís Pasqual n'ha fet un «longtràiler documental» que revesteix amb la veu dels protagonistes —extreta bàsicament de les converses amb els supervivents—, amb projeccions en gran pantalla del fons d'imatges de l'època en blanc i negre, del front o de les intervencions dels capitostos militars, amb el contrast irònic de la propaganda dels dos bàndols totalment oposada i tergiversada —¿hi ha alguna diferència amb el que s'explica en alguns mitjans de comunicació de fets actuals?—, amb alguns fragments de veus històriques, tant del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys —el dia de la meva funció es complia precisament el 76è aniversari del seu afusellament el 1940—, com del dictador Franco i cap visible dels militars sublevats contra el govern democràtic de la República.La veritat és que, segurament per a espectadors joves —a qui es pot recomanar cegament l'espectacle—, aquestes imatges potser els són imprescindibles, però dramàticament, la interpretació de La Kompanyia Lliure, amb una il·luminació bellament matisada, un vestuari que sembla tret de sota el fang del temps, una caracterització de cos i rostres que marca el pas del temps al front i un acompanyament musical esborronador —hi sona en una interpretació en directe dirigida per Dani Espasa, la «Messe de Requiem», de Claudio Monteverdi», amb la veu estremidora del tenor Robert González, entre alguna altra peça— ja té prou elements de brillantor per captivar espectadors sense fronteres. No oblidem que l'espectacle, després d'obrir el Festival Temporada Alta i fer temporada al Teatre Lliure de Montjuïc, es representarà en espanyol al Teatro María Guerrero de Madrid i segurament farà una gira que el portarà més enllà, quan novament la barbàrie de la destrucció té amb l'ai el cor tot Europa. El que s'hi explica és universal i entenedor per qualsevol altra cultura. (...)

Si el franquisme va ruixar amb àcid sulfúric el record dels vençuts, la transició va bombardejar amb gas amnèsic la restauració d'una democràcia que va nàixer emmanillada. Una amnèsia i una desinformació curosament perpetuada pels successius desgoverns que han potejat la pell de brau, ara fossilitzada com la dels dinosaures. Per això esdevenen tan necessaris exercicis de memòria com el que proposa Lluís Pasqual amb la "quinta del Biberó", impactant testimoni escènic d'aquella crueltat d'inspiració estalinista que va conduir a l'escorxador l'adolescència (el futur) del país. L'espectacle "In Memoriam" funciona com el funeral que mai no van tenir, amb el ritual minut de silenci del públic a peu dret, i amb rèquiem final, però sense encens ni hisops ni altres martingales que els tonsurats van dispensar a tort i a dret durant 40 anys als revoltats. Tot és d'una colpidora sobrietat. No hi ha pràcticament acció. Els intèrprets incorporen sis adolescents de la lleva exterminada, i reciten fragments de diaris i de cartes que es van escriure realment des del front, contalles i anècdotes verídiques recollides del testimoni directe dels pocs supervivents de la carnisseria, majorment encara insepulta. S'imposa un relat, el més imparcial possible, del que va passar, amb moments d'elevada tensió i punts d'emoció que tot d'una es dissol quan els personatges -la veu dels morts- surten del rol i ho comenten des del present. Cal valorar l'esforç de visibilitzar la varietat dialectal del país, normalment silenciada des de l'escenari o la televisió, quan hauria de ser la norma. Fa anys que reclamem en l'ensenyament actoral reglat que es potenciïn les variants i es defugi l'uniformisme del català central. Benvinguda presència, doncs, de les múltiples diccions de l'idioma! Pel que fa a les projeccions amb materials fílmics de l'època, cal dir que la tria no aporta res d'essencial a l'espectacle, més enllà d'un àgil ornament. No us perdeu l'oportunitat de fer memòria i ajudar a trencar el silenci que encara imposen els hereus dels botxins.