iMe

La jove companyia Dara es planteja la relació que estem establint amb les TIC en un espectacle fresc, dinàmic i divertit. Des del sentit de l’humor, I Me dibuixa una societat ultra-dependent dels dispositius que, en principi, ens haurien de fer la vida més còmoda i fàcil. Per portar al límit de l’absurd la comèdia, s’inventen un dispositiu personal -síntesi millorada de totes les eines ja en el mercat. L’”I-Me” esdevé indispensable per a tothom: a través de l’I-Me els personatges es comuniquen, treballen, s’esbargeixen, es proveeixen d’aliments... Aviat descobrirem que els personatges que trobem a escena aïllats per una invisible càpsula són, en realitat, companys de pis que es comuniquen a través de l’aparell evitant qualsevol “contacte analògic”, ni que sigui visual. Però la xarxa de xarxes cau inesperadament i els seus dispositius d’interacció amb el món deixen de funcionar; aquests personatges es veuran obligats, no només a contactar, sinó també a compartir i col·laborar per superar la que ha esdevingut una tràgica (tragicòmica) situació d’emergència. L’amarg rerefons que perfila la comèdia no entorpeix en cap moment el desenvolupament dramatúrgic de l’espectacle. Les mesurades interpretacions de Roc Esquius, Roser Tapias, Núria Deulofeu i Isidre Montserrat són el perfecte contrapunt de la grotesca situació que planteja l’obra; amb ells entrem sense adonar-nos en un món absurd que, malauradament, no ens sembla tan llunyà.

No per casualitat mentre el públic entra a la sala a punt per veure Ime s’escolta el tema The Moon Song, del film Her, escrit i dirigit per Spike Jonze fa ja més d’un any. Mentre a Hollywood es gestava una història d’amor entre un home i un sistema operatiu, més a prop de casa nostra l’actor Roc Esquius treballava en un text que també planteja, i sobretot qüestiona, el model de relacions que vivim avui dia tota un generació més avesats al contacte amb la pantalla de retina que a la pell d’un company de pis. A Ime tres són els companys de pis que conviuen plegats en el dia a dia d’un futur proper malgrat no saber ni com es diuen. El joc d’imaginar un demà on la vida on-line és la nostra única realitat, confortable i perversa alhora, no deixa de tenir un punt tremendista. Segurament per això Esquius opta per la comèdia (o per la smartcomedy, com diu el reclam del cartell). El discurs, que hi és, queda sempre amanit amb rèpliques que aixequen ràpidament els riures del públic. La comèdia arriba al clímax quan davant la caiguda dels servidors els tres companys han d’aprendre, gairebé de zero, a viure en un món offline que ja fa anys va deixar d’existir. Tancar personalitats diferents sota un mateix sostre en situació límit sempre garanteix una bona base a la comèdia que a més compta amb una direcció clara del propi Esquius i uns actors que ja acumulen una certa experiència en el gènere: Mireia Pàmies, Núria Deulofeu, Bernat Mestre i Isidre Montserrat. Tots ells dominen el gag físic, el ritme i saben com treure suc de les rèpliques. La desorientació dels protagonistes creix quan l’abast mundial de la incidència genera un inici d’apocalipsi i, aquí sí, el missatge irromp per la porta com el blogger, quart en discòrdia, que fuig del carrer buscant refugi entre el caos. Potser és en el tram final quan l’obra pren un caire més narratiu i s’entreté en descriure escenes del que està passant fora, al carrer, quan el que alguns esperem és encara més acció i més comèdia. La companyia Dara neix tot just amb aquest projecte sota el braç, amb una cuidada producció de mínims i amb la qualitat dels qui confien en allò que fan. I el cert és que tenen motius per confiar-hi. 

Nou treball sobre un futur tecnològic. Si a "El gran despropòsit" la tecnologia havia esclatat amb mil bocins i la humanitat estava amenaçada si no hi havia música en directe allà on hi havia un grup d'humans, a "iME" la conxoroxa es produeix des de dins. El sistema col·lapsa i la humanitat ha de forçar a tornar a comunicar-se de manera normal. Res de Whattsapp, "emoticonos" ni diàlegs que s'arxiven. Tot passa a ser orgànic, oral, emocional. I, desacostumats com estan a relacionar-se, es demanen perdó per mirar-se, o reaccionen llançant esprai paralitzador als ulls com a defensa. El repte dels tres companys de pis (i el convidat de pedra que es refugia del carrer on la violència pren una força desmesurada) és conviure de nou. IME els hi facilitava tot però ells hi robava la llibertat. En realitat, aquesta baixada de tensió del sistema, serà un nou esglaó descendent cap a l'abisme perquè tots saben que és irremeiable tornar a la seva crossa vital.La peça planteja una situació freda, estranya, que obliga a presentar uns personatges mig màquines, que tenen por al contacte físic i que no saben canalitzar les emocions. La vida segueix, en part, perquè és voluntat d'iME. Tot ha perdut sentit. I , des d'aquest prisma, els personatges són estàtics, esquerps, inexperts. Tot i que hi ha alguna petita evolució en els personatges, seria bo humanitzar-los molt més durant el parèntesi que salta la programació. Perquè així podria generar identificació amb l'espectador. "L'efecte perfecte" de Carla Torres, de fa poques setmanes a la Sala Beckett, també partia d'un perill al carrer perquè, de manera incomprensible tots els adults havien desaparegut de la Terra. Com si estiguessin segrestats. Però les pors, els desigs,  les obsessions dels personatges eren molt terrenals i permetia que el conflicte, al final, es produís en el comportament del protagonista. A "iME" els humans estan tant rebaixats, que no tenen prou força per revoltar-se a un mateix. És vàlid com a plantejament escènic, però li resta massa força per generar una explosió dramàtica. Tot i això, la peça connecta amb els amics de la ciènciaficció i, molt probablement, amb la canalla filla, ja, de la tecnologia.