iMe

iMe Festival RBLS, Centre Cívic Can Felipa, 18 de novembre de 2017 Fa mig any, concretament el 3 de maig de 2017, el WhatsApp va morir. Celebrarem cada any aquesta data amb el cor trencat i els pèls de gallina. Per unes hores el món es va aturar. El pànic es va estendre. Com diré a la família que se m’ha escapat el bus i hauré d’agafar el que passa al cap de sis minuts, com explicaré a la meva parella que m’acabo de menjar una croqueta i era bona, com comentarem els deures i el partit del Barça…? Estàvem a punt de posar-nos a cremar contenidors i començar una tercera guerra mundial quan, de sobte, el mòbil va vibrar. El WhatsApp havia tornat d’entre els morts i la pau es va restablir. En aquell moment una gran part de nosaltres es va adonar de la gran dependència que tenim a les xarxes socials. Avui en dia els nens ja no s’avorreixen, tenen l’iPad, els adults ni quan estan a casa paren de fer feina, sempre connectats, els adolescents lliguen i tallen les relacions per WhatsApp, amb emoticones tot és més fàcil. Per comentar el tema de com la tecnologia ha canviat les nostres vides, quin paper tenen i on podem arribar, una sobretaula no és suficient. És un tema que porta cua. I justament d’això i molt més vam poder parlar al col·loqui que vam fer l’Anna Molinet i jo al festival RBLS. Per què? Perquè vam veure una obra que ens va fer despertar el debat dins nostre. iMe, a dins hi ha el que actualment coneixem com WhatsApp, Facebook, Twitter, Instagram, GoogleMaps, Tinder, Youtube, Deliveroo i totes les aplicacions que puguis pensar. És un sistema personalitzat i omnipresent; com diu el seu lema, iMe, everything, everywhere, forever. Sona bé, oi? Sona bé fins que, de sobte, l’aplicació cau. Si quan només Whatsapp es va espatllar semblava que tot hagués acabat... Imagineu! D’una manera divertida però no per això senzilla ni superficial, la companyia Dara ens presenta aquesta situació. La vida és més fàcil quan els quatre protagonistes tenen la pantalla al davant, aquest mur (de publicacions) per defensar-se i protegir-se del món exterior. Però és quan cau que, de sobte, per aconseguir allò que volen han d’establir contacte visual, dirigir la paraula a la gent directament, anar a llocs sense mapa…  A tots nosaltres ens toca de prop el tema de la tecnologia així que l’escriptor i director (Roc Esquius) utilitza una eina molt adient. Per poder aconseguir que el públic rigui amb llibertat, sense sentir-se massa identificats i, per tant, criticats, dóna certa distància posant damunt l’escenari uns personatges estereotipats. Tot i utilitzar aquests personatges que aporten un humor molt viu, l’obra té un rerefons que cal destacar ja que ens toca molt de prop. Ens ho diuen mentre nosaltres tenim un somriure d’orella a orella però quan realment cala, ben endins, ens adonem que allò és més real, més proper, i més seriós, del que sembla. A "iMe" no només es parla de les tecnologies sinó de l’home, del nostre cantó més fosc que intentem amagar amb una camisa i corbata, d’aquest cantó més animal i egocèntric. I ja que estem aprofita per parlar també de l’estructura de la societat, de la fundació d’aquesta i per fer-nos reflexionar sobre temes que sempre hem donat per establerts. “iMe” no només és recomanable per un públic jove (tot i que cal dir que feia goig veure als joves del festival RBLS riure, connectar i interessar-se tant per la història) sinó per tothom. Tot i que el gran tòpic sigui l’adolescent addicte al mòbil, les queixes dels fills que diuen que els seus pares estan enganxats a la pantalleta van augmentant. Així que ja sabeu, el primer pas és acceptar-ho. Cèlia Ventura @soctastalletes

iMe CC Can Felipa, Festival RBLS, 18 de novembre de 2017 [caption id="attachment_1129" align="aligncenter" width="500"] © Companyia Dara[/caption] Dins el Festival RBLS de Teatre Jove, que va celebrar la seva primera edició el passat cap de setmana, es va poder veure iMe, un espectacle de la Companyia Dara que acumula èxits de públic des de 2014. Es tracta d’una comèdia escrita i dirigida per Roc Esquius, i interpretada per Núria Deulofeu, Isidre Montserrat, Mireia Pàmies i el mateix Esquius, la qual mostra un futur distòpic en què les persones depenen (encara més que avui) de les xarxes socials i han perdut la capacitat de comunicar-se cara a cara. En aquesta situació d’extrema dependència tecnològica, el sistema informàtic cau de cop i els usuaris es veuen obligats a mirar-se als ulls i parlar-se directament per primer cop en molt de temps. La temàtica de l’humà subordinat a la màquina pot semblar, a primer cop d’ull, molt tòpica i més aviat pessimista. Lluny d’això, el text de Roc Esquius ens presenta una història divertidíssima i plena de punts de gir que utilitza el recurs continu del “què passaria si...?” per indagar en la complexitat de les relacions interpersonals i en com canvien aquestes relacions pel sol fet de fer servir la tecnologia com a intermediària entre emissor i receptor. Es tracta d’una comèdia exemplar, que atrapa des del moment en què es planteja el conflicte i que aconsegueix mantenir l’atenció durant gairebé tota l’estona, malgrat que potser és redundant en alguns moments i explota excessivament alguns dels gags. Esquius també l’encerta en la direcció, que busca tant la comicitat com la versemblança i que cedeix molt de protagonisme a la interpretació. Els personatges d’iMe, desconcertats per la situació extrema a què s’enfronten, tenen un punt d’extremat o de paròdic, però els actors i actrius aconsegueixen fer-nos-els veure reals, com si nosaltres poguéssim comportar-nos com ells en la seva situació, gràcies a unes interpretacions molt versemblants (que ens demostren que es pot fer comèdia sense caure en un habitual “to còmic” postís) i amb una molt bona presència escènica. Malgrat que tots quatre broden el paper, destaquen en el repartiment Núria Deulofeu i Isidre Montserrat, que brillen tant en les escenes còmiques com en les de més tensió. iMe no és una obra de “teatre per a joves”, si bé, com afirma Esquius, per la seva temàtica pot connectar molt amb el públic adolescent. Aquest segment –sovint descuidat– del públic no se sentirà mai atret per una obra “orientada als joves” i amb finalitats pedagògiques, sinó per un teatre que el pugui interessar perquè el toca de prop, com en el cas qualsevol altre espectador. És per això que iMe és un gran encert per al Festival RBLS, però també és una smartcomedy que captiva qualsevol tipus de públic. I que aconsegueix que, en sortir del teatre, dubtem si tornar a encendre o no els nostres telèfons mòbils. [caption id="attachment_1131" align="aligncenter" width="500"] Imatge del col·loqui postfunció d’iMe, conduït per les Novaveu Anna Molinet i Cèlia Ventura[/caption] Nil Martín @Nil_ml

iMe CC Can Felipa, Festival RBLS, 18 de novembre 2017 Porten uns anys voltant i, tot i que n'havia sentit a parlar força bé, mai havia tingut la iniciativa d'anar a veure un espectacle seu. Això ha canviat gràcies al Festival RBLS, a través del qual he descobert la Companyia Dara i ha resultat ser una molt grata sorpresa a l'alçada de les expectatives. Anem a pams. RBLS és un festival de teatre adreçat a joves, per a més joves que jo, als que anomeno adolescents. Actualment una de les problemàtiques amb les que lluita el teatre en concret, l'art en general, és l'actualització del format i/o de la visió que se'n té per a poder arribar a un públic més jove, per tal de renovar l'energia i donar el relleu generacional que resulta natural en altres aspectes, però que en aquest cas està costant. Recordo que alguna cosa per l'estil va comentar l'Elisa Díez a la postfunció de "Los Bancos Regalan..." on, si no m'equivoco, va esmentar un tap, per dir-ho d'alguna manera, posat per les generacions anteriors a nosaltres, que no ens permet del tot agafar les regnes de l'escena cultural. Així doncs, la primera edició d'aquest festival que aposta no només per propostes destinades a joves, sinó evidentment, també creades per joves, acollia el passat dissabte al teatre del Centre Cívic Can Felipa la producció iMe de la Companyia Dara. He de reconèixer que els cinc/deu primers minuts vaig pensar que es tractava d'una altra típica crítica a l'abús de la tecnologia, la obsessió per la popularitat a les xarxes socials i la paradoxa de l'aïllament social que n'esdevé. Però a banda d'això, també hi havia un alt contingut d'aspectes antropològics, filosòfics i psicològics que es plantejaven, no explícitament (sinó hagués estat una classe, en comptes d'un espectacle) sinó a mode de vivència, a través de la interpretació dels actors. Els elements tècnics d'aquesta peça eren un cinquè personatge a escena, perfectament encaixat amb la resta d'actrius i actors, que dins uns personatges un pèl exagerats, aconseguien transmetre veritat en les seves emocions generant empatia, rialles i més d'un "ooooh" espontani des del públic. L'estètica minimalista i amb un toc que podria suggerir una societat futurista estava també curosament dissenyada, amb només tres elements funcionals a escena mentre la resta de l'escenografia estava creada a través de la corporalitat dels actors. Una distòpia futurista relacionada amb el mal ús de les noves tecnologies és un tema recurrent, amb Black Mirror com el referent més popular a dia d'avui. Tal com fan a la sèrie anglesa, Dara ens mostra un possible escenari on ens pot portar l'evolució de l'univers digital on hi guanyem algunes coses, però en perdem d'altres pel camí que passen desapercebudes fins que ja és massa tard. D'altra banda, la possibilitat de polsar el botó de reset (sí, aquell botó que necessites una agulla o un llapis de mina per a poder-hi arribar) és un nou plantejament que posa sobre la taula molts dubtes i dilemes amb tantes possibilitats, que tot i estudiant els origens històrics de la humanitat i antecedents equivalents a la creació de noves societats, resulten efectivament impredictibles. Sílvia Mercè i Sonet @pinyasonet