Nou treball sobre un futur tecnològic. Si a “El gran despropòsit” la tecnologia havia esclatat amb mil bocins i la humanitat estava amenaçada si no hi havia música en directe allà on hi havia un grup d’humans, a “iME” la conxoroxa es produeix des de dins. El sistema col·lapsa i la humanitat ha de forçar a tornar a comunicar-se de manera normal. Res de Whattsapp, “emoticonos” ni diàlegs que s’arxiven. Tot passa a ser orgànic, oral, emocional. I, desacostumats com estan a relacionar-se, es demanen perdó per mirar-se, o reaccionen llançant esprai paralitzador als ulls com a defensa. El repte dels tres companys de pis (i el convidat de pedra que es refugia del carrer on la violència pren una força desmesurada) és conviure de nou. IME els hi facilitava tot però ells hi robava la llibertat. En realitat, aquesta baixada de tensió del sistema, serà un nou esglaó descendent cap a l’abisme perquè tots saben que és irremeiable tornar a la seva crossa vital.

La peça planteja una situació freda, estranya, que obliga a presentar uns personatges mig màquines, que tenen por al contacte físic i que no saben canalitzar les emocions. La vida segueix, en part, perquè és voluntat d’iME. Tot ha perdut sentit. I , des d’aquest prisma, els personatges són estàtics, esquerps, inexperts. Tot i que hi ha alguna petita evolució en els personatges, seria bo humanitzar-los molt més durant el parèntesi que salta la programació. Perquè així podria generar identificació amb l’espectador. “L’efecte perfecte” de Carla Torres, de fa poques setmanes a la Sala Beckett, també partia d’un perill al carrer perquè, de manera incomprensible tots els adults havien desaparegut de la Terra. Com si estiguessin segrestats. Però les pors, els desigs,  les obsessions dels personatges eren molt terrenals i permetia que el conflicte, al final, es produís en el comportament del protagonista. A “iME” els humans estan tant rebaixats, que no tenen prou força per revoltar-se a un mateix. És vàlid com a plantejament escènic, però li resta massa força per generar una explosió dramàtica. Tot i això, la peça connecta amb els amics de la ciènciaficció i, molt probablement, amb la canalla filla, ja, de la tecnologia.