L’Alba Valldaura, mare i pare d’aquest projecte alhora, ja em va agradar molt quan la vaig veure al ‘Cabaret Victoria’ de la mateixa Sala Fènix fa gairebé un any, i no em penso perdre la seva ‘Mary Shelley’ en el proper espectacle de la sala del Raval.

En
aquest cas, signa guió i direcció, i si alguna cosa cal destacar és la
prodigiosa interpretació del personatge de la Iaia, tan creïble que pot
deixar-lo i reprendre’l en qualsevol (i en són uns quants) moment de la
representació i en fraccions de segon, ens adonem que és ella, la Iaia,
qui ens està parlant. La història és la d’aquesta dona normal i
extraordinària alhora, com tantes altres del seu temps, criada a la
república, atrapada en una guerra civil i posteriorment en la Barcelona
sotmesa pel franquisme. Però no penseu que veurem un relat polític. Tot i
no escatimar referències al moment general del país (impagable la
interpretació de La Pasionaria), són les petites coses quotidianes d’un
ésser anònim les que van dibuixant-nos el context: la seva primera
feina, a la fàbrica de cartró, el record de la seva mare aragonesa, com
va conèixer al seu Pep, els 4 fills fruit del matrimoni, i com es van
veure allunyats mentre ell era a Alcañiz, pres de guerra, escrivint-se
cartes, o fugint a l’exili francès…

L’Alba es
val de tots els recursos possibles per a construir la història: dites
populars i d’infants, cançons que li han quedat en el record, divertits
moments de teatre d’objectes, d’ombres, disfressant-se en escena amb un
simple llençol estès…

Tot perquè una
octogenària (com a mínim) dona que viu sola a una residencia de la
tercera edat ens expliqui,amb el cap ben clar, com va ser la seva vida, i
com va trobar el coratge per tirar endavant.

Molt
recomanable per a tots aquells/es que no han tingut contacte directe o
indirecte amb la guerra i el franquisme, i molt especialment per als
adolescents i joves. Conèixer la història no només ens ajuda a no
repetir-la (que, vistos els temps que corren, em sembla una afirmació
rebatible) sinó per a relativitzar tots els mals de què ens queixem.
Veure com va tirar endavant una generació sense joventut ni estudis, i
amb tot en contra, ens haurà de fer reflexionar.

No és estranya la predilecció dels responsables de la Sala Fènix, que la programen per tercer cop.