El comiat dels escenaris de Montserrat
Carulla. Amb aquest reclam n’hi ha prou i de sobres per omplir els teatres de
Catalunya. Sona gros, però és així. Amb més de 50 anys de trajectòria, Montserrat
Carulla és una de les actrius més estimades del país i són molts els qui no es
volen perdre l’última oportunitat per gaudir-la en directe.

Aquesta cita ineludible que tan
positiva és d’una banda, suposa força pressió de l’altra, ja que l’espectacle -escrit
i dirigit pel seu fill Roger Peña- ha d’estar a l’altura de les expectatives.
El públic vol una dosi altíssima de Carulla, però també exigeix, és clar, un
bon argument, actors i posada en escena. En aquest sentit, ‘Iaia’ convenç, però
és molt humil. És una comèdia fresca i propera que va més enllà del simple
entreteniment -posa damunt de la taula qüestions com l’atur, la depressió i la
soledat de la gent gran-, ara bé, sense l’esquer Carulla, queda desinflada.

La història rau en un jove que viu amb
la seva àvia i inicia una relació amb una noia que acaba de conèixer. Quan van
al pis d’ell, l’àvia els enxampa i des d’aquell moment es posarà enmig de la
parella enredant la situació per por de quedar-se sola. Aquest és l’argument de
fons, però el muntatge descobreix a poc 
a poc altres fils conductors que perfilen els personatges i dimensionen
la situació. L’humor (a vegades àcid) acaba d’arrodonir l’obra i fa brillar la protagonista,
que es presenta com una àvia renegaire, sense pèls a la llengua, enganxada a
l’orxata i que flirta pel xat.

Malgrat l’evidència de quan la Carulla
és o no a escena, i més de dues i tres rèpliques servides en safata, ‘Iaia’
aconsegueix convertir-se en un espectacle idoni perquè l’actriu s’acomiadi amb
un vestit a mida i un somriure als llavis i, també, perquè el públic pugui
homenatjar-la amb una tempesta d’aplaudiments en reconeixement a tota una vida (i
que duri!) entregada a la interpretació.