Hoy puede ser mi gran noche

Teatro en Vilo (Noemi i Darlene Rodríguez) són dues germanes gallegues amb molta gràcia. Especialment la Noemí, alhora dramaturga i qui porta el pes interpretatiu del muntatge. Basant-se en “fets reals”, la seva pròpia vida, i fent referència constant al seu admirat pare (un cantant d’orquestra), explica com ja de petita volia ser actriu i les peripècies per les quals ha anat passant. No sempre li ha sortit tot bé –de fet, sovint li ha anat força malament–, però està entestada en tirar endavant i fer realitat els seus somnis. Malgrat els fracassos. Que també se n’aprèn. I, total, com es desprèn de tot plegat, tampoc passa res si s’és un loser.Així, Hoy puede ser mi gran noche es converteix en una espècie de show terapèutic de la Noemi construït a través del monòleg directe amb el públic i la complicitat amb la germana Darlene, que l’acompanya a l’escenari; al teclat i el que faci falta.Història a banda –més d’un/a se sentirà identificat amb la regressió i les referències als 90–, l’espectacle funciona per la facilitat amb què ensorren la quarta paret des del primer minut, per com claven el to i el ritme i, sobretot, per com es posen el públic a la butxaca portant-lo per on volen. El final és de traca.

Noemí Rodríguez és de les que se serveixen el plat elles mateixes. La seva germana petita, Darlene, l'acompanya en aquest somni cap a la fama. Sempre estant amatent a l'oportunitat que la faci saltar al lloc que li correspon. Si era l'estrella al menjador de casa (presifit per una enciclopèdia Larousse que mai van obrir) imitant a totes les folklòriques i atrevint-se amb tot un Freddie Mercury, no entén com el seu talent no ha traspassat el replà de casa. El vídeo d'Azúcar Moreno (com el de futbol de la platja amb el pare) crea uns miratges que poden ser farsescos passades un parell o tres de dècades. Ara ella està convençuda que, si no pot triomfar com a cantant, sí que pot tenir la seva nit com a monologuista, i encara tirant de karaoke (Bailar pegados, com a himne generacional). Evidentment, la seva gestualitat i la divertida peripècia d'un càsting des de Galícia fins a un polígon industrial a Madrid per intervenir a Lluvia de estrellas té material per a un standup comedy. Les dues, amb una estranya complicitat de germanes que sempre s'han portat bé (o això sembla) porten una senzillesa molt pròpia de les cançons dels menjadors i els passadissos dels Manel (Criticarem les noves modes de pentinats). La posada en escena és d'allò que voldria que fos, sense arribar-hi Ben bé com el Grandíssima ilusione de Cris Blanco o Mi gran obra de David Espinosa.La comèdia va cobrant un altre to més dramàtic i de final que es preveu tràgic. Però el darrer gir final torna a presentar una realitat metateatral, que redimeix les exageracions (bastant reiteratives i massa senzillotes si no hi hagués aquest últim tall de veu en off). Sens dubte, és generacional.

Les obres generacionals sempre saben tocar la fibra d’un públic molt concret. I sens dubte ho aconsegueixen la gent de Teatro en Vilo amb una història de redempció situada als anys ’90. La nostàlgia per aquells esplendorosos anys la transmet Noemí Rodríguez amb un recital còmic basat en la seva pròpia traumàtica infància. Que l’obra comenci fent corejar a tot el públic el  Bailar pegados de Sergio Dalma ja és simptomàtic. Però a partir de llavors reviurem els JJOO, l’Expo, l’Espanya va bien i molts altres flaixos d’aquella dècada.La història és la típica història de superació d’una nena animada pel seu pare. El pare, cantant d’orquestres a Gaíicia, vol que la seva filla també triomfi en el món de la música. El concepte de triomf passa per un càsting de Llúvia de estrellas que acaba... estrellada. La pena de la noia per no complir el somni del seu pare la portarà a una croada contínua per intentar triomfar en el món de l’espectacle. Ja avisa al principi de l’obra, aquesta pot ser la seva gran nit.Hoy puede ser mi gran noche no és un cant vitalista com el del Raphael, sinó una crítica mordaç i molt ben executada a l’autosuperació, al mantra de tots els somnis es poden complir. Una bufetada de la realitat per fer-nos veure que no tots som tan genials com voldríem ser. Pel camí, la Noemí Rodríguez, acompanyada de la seva germana Darlene Rodríguez al piano, fa un recital de veus, des de l’angulosa veu del presentador d’esdeveniments, la nena acomplexada o la encarregada de fer un càsting. Passem de l’exultació, l’optimisme desfermat, a la tristesa i a la ràbia. L’actriu té un gran talent còmic i el desplega amb tota la seva força amb una dramatúrgia muntada a partir d’històries d’infància que podrien ser les nostres. Un retrat d’una sèrie de personatges que no estan tan allunyats de les nostres pròpies experiències.I en un final una mica massa forçat, reivindicant la figura de Freddie Mercury, reclama la possibilitat de fracassar, però també la de persistir en els somnis, la de continuar intentant crear grans històries. De fons un vídeo del pare de les dues actrius i una última frase pretesament Mr Wonderful: la vida es algo extraordinaria. Però res és el que sembla. Un piano pot no ser un piano, un pare no pot ser un pare. Igual que el bigoti d’en Freddie, tot cau. Res és el que sembla. I marxem descol·locats, però amb un somriure sota el nas.