Les obres generacionals sempre saben tocar la fibra d’un públic molt concret. I sens dubte ho aconsegueixen la gent de Teatro en Vilo amb una història de redempció situada als anys ’90. La nostàlgia per aquells esplendorosos anys la transmet Noemí Rodríguez amb un recital còmic basat en la seva pròpia traumàtica infància. Que l’obra comenci fent corejar a tot el públic el  Bailar pegados de Sergio Dalma ja és simptomàtic. Però a partir de llavors reviurem els JJOO, l’Expo, l’Espanya va bien i molts altres flaixos d’aquella dècada.

La història és la típica història de superació d’una nena animada pel seu pare. El pare, cantant d’orquestres a Gaíicia, vol que la seva filla també triomfi en el món de la música. El concepte de triomf passa per un càsting de Llúvia de estrellas que acaba… estrellada. La pena de la noia per no complir el somni del seu pare la portarà a una croada contínua per intentar triomfar en el món de l’espectacle. Ja avisa al principi de l’obra, aquesta pot ser la seva gran nit.

Hoy puede ser mi gran noche no és un cant vitalista com el del Raphael, sinó una crítica mordaç i molt ben executada a l’autosuperació, al mantra de tots els somnis es poden complir. Una bufetada de la realitat per fer-nos veure que no tots som tan genials com voldríem ser. Pel camí, la Noemí Rodríguez, acompanyada de la seva germana Darlene Rodríguez al piano, fa un recital de veus, des de l’angulosa veu del presentador d’esdeveniments, la nena acomplexada o la encarregada de fer un càsting. Passem de l’exultació, l’optimisme desfermat, a la tristesa i a la ràbia. L’actriu té un gran talent còmic i el desplega amb tota la seva força amb una dramatúrgia muntada a partir d’històries d’infància que podrien ser les nostres. Un retrat d’una sèrie de personatges que no estan tan allunyats de les nostres pròpies experiències.

I en un final una mica massa forçat, reivindicant la figura de Freddie Mercury, reclama la possibilitat de fracassar, però també la de persistir en els somnis, la de continuar intentant crear grans històries. De fons un vídeo del pare de les dues actrius i una última frase pretesament Mr Wonderful: la vida es algo extraordinaria. Però res és el que sembla. Un piano pot no ser un piano, un pare no pot ser un pare. Igual que el bigoti d’en Freddie, tot cau. Res és el que sembla. I marxem descol·locats, però amb un somriure sota el nas.