Noemí Rodríguez és de les que se serveixen el plat elles mateixes. La seva germana petita, Darlene, l’acompanya en aquest somni cap a la fama. Sempre estant amatent a l’oportunitat que la faci saltar al lloc que li correspon. Si era l’estrella al menjador de casa (presifit per una enciclopèdia Larousse que mai van obrir) imitant a totes les folklòriques i atrevint-se amb tot un Freddie Mercury, no entén com el seu talent no ha traspassat el replà de casa. El vídeo d’Azúcar Moreno (com el de futbol de la platja amb el pare) crea uns miratges que poden ser farsescos passades un parell o tres de dècades.

Ara ella està convençuda que, si no pot triomfar com a cantant, sí que pot tenir la seva nit com a monologuista, i encara tirant de karaoke (Bailar pegados, com a himne generacional). Evidentment, la seva gestualitat i la divertida peripècia d’un càsting des de Galícia fins a un polígon industrial a Madrid per intervenir a Lluvia de estrellas té material per a un standup comedy. Les dues, amb una estranya complicitat de germanes que sempre s’han portat bé (o això sembla) porten una senzillesa molt pròpia de les cançons dels menjadors i els passadissos dels Manel (Criticarem les noves modes de pentinats). La posada en escena és d’allò que voldria que fos, sense arribar-hi Ben bé com el Grandíssima ilusione de Cris Blanco o Mi gran obra de David Espinosa.

La comèdia va cobrant un altre to més dramàtic i de final que es preveu tràgic. Però el darrer gir final torna a presentar una realitat metateatral, que redimeix les exageracions (bastant reiteratives i massa senzillotes si no hi hagués aquest últim tall de veu en off). Sens dubte, és generacional.