Sis intèrprets.
Dotze personatges. Un grapat de petites històries o
d’apunts de històries, més o menys englobades en dos grups familiars més o
menys interconnectats. I un mateix paisatge: el de la ciutat d’Istanbul. El que
vol dir que dins d’aquestes històries i d’aquests personatges , ens hi trobarem
perfils recognoscibles a qualsevol altre paisatge urbà del món. Però alhora,
que en moltes d’aquestes històries i personatges, es fa evident aquella petjada
que només et pots trobar a la enlluernadora ciutat turca que Yesim Ozsoy vol
reflectir al seu text. O ho vol fer – explica l’autora- tot partint de la
tradició dels espectacles “meddah” , que es representaven antigament pels cafès
de Turquia, i en els quals un únic intèrpret 
(actor i cantant alhora) es transformava en els més variats personatges
fent us només de la seva capacitat per adoptar veus i fisonomies ben diferents.

Però aquestes històries – d’altra banda,
d’interès desigual i desenvolupament irregular- queden notablement
desdibuixades, en el marc de l’espectacle dirigit per Carles Batlle. Un
espectacle diria que , ara mateix,un xic 
mancat d’assajos. Això, encara té remei. Però el que potser ja no en
tingui tant, és l’evidència dels  notables desnivells interpretatius que es fan
visibles al llarg de la representació: amb la classe habitual que Mercè Aránega
li dóna a tot allò que interpreta, no en hi ha prou per salvar un
muntatge.  I aquí , ni estan ben resoltes
les transicions que els actors i les actrius realitzen a cavall entre les dues
personalitats que els hi toca assumir, ni s’eviten alguns histrionismes
notablement fora de lloc , ni s’acaben 
d’articular les diferents narracions que conflueixen en un espai escènic
també ben poc atmosfèric: malgrat les projeccions, aquí costa sentir el pols
d’Istanbul. I costa també, enganxar-te al que Ozsoy i Batlle ens intenten
explicar.