L’actriu Sílvia Bel empeny amb molta energia aquesta obra de Simon Stephens en la que, aparentment, hi ha una fina història entre dos perdedors, però que, per sota, si es busca, hi ha una reflexió sobre la subjectivitat dels relats. Segurament, no té la transcendència ni la lucidesa d’altres peces en què la trama ajuda a ensenyar veritables pedres filosofals (entendre la física quàntica a través de la delirant Afasians, de los corderos sc + Za, per exemple).

El que, en principi, sembla com una casualitat com una mena d’efecte papallona, té alguna trampa que amaga. Pep Cruz és l’home adult que no pot concebre què ha trobat aquella dona en ell, un grapat d’anys més gran. Però es deixa vèncer. Potser és l’element que necessitava la protagonista per aconseguir alguns dels seus objectius. Ell és reservat, tímid, desconfiat. Ella és expansiva, amablement mentidera, i un punt sincera. Dos cossos que la vida ha turmentat es troben i confien que podran compartir les seves soledats un tram del camí. No hi tenen res a perdre.

El muntatge situa els dos personages en un espai indeterminat, que va adequant-se a les necessitats de l’escena. Hi ha una mena de mitja lluna, posada cap per avall que els acompanya, i que transforma cada escena. La peça és entenedora perquè segueix un ordre cronològic i perquè, només puntualment apareixen mentides que es van revelant. Ella diu que és cambrera i després mestra i després… Ell diu que no s’ha mogut mai de Londres però resulta que va fer el servei militar al Canal de Suez… Són mentides, aparentment, sense massa transcendència, fets per a simplificar les seves rèpliques. La mitja lluna pendula sobre el pes (com En la solitud dels camps de cotó, dirigit per Joan Ollé) aparentment. Genera sorpresa i es converteix en el tercer punt cabdal de la peça, tot i que no hi acabi revelant gaire res.

Josep Maria Mestres sempre compta amb Sílvia Bel amb els seus muntatges, sempre que pot. Ho fa des de fa una pila d’anys (des d’El ventall de Lady Windermere, 2007 com a mínim). Sovint, són rols de dona seductora, que sap fer-se atrapar. Ara, Bel és la dona que s’abraona divertidament i amb una elegància que ruboritza al carnisser. En aquest joc de rèpliques, de mitges veritats, de somnis frustrats, de records reclosos en un dietari que no es vol rellegir, hi ha dues vides anònimes. I l’escena permet donar-los-hi el focus i comprendre que tothom té un relat, un motiu per viure i per fer-se valdre.