Aquest mes de juliol, a la Sala Beckett i dins del Festival Grec, es pot veure Heisenberg, una peça de Simon Stephens amb un títol que evoca i invoca el principi d’incertesa per seguir els vaivens de dos personatges molt diferents que col·lideixen i, en interactuar, es mouen en direccions impensades. La dirigeix Josep Maria Mestres i la interpreten amb ferotge fragilitat Sílvia Bel i Pep Cruz. 

El dramaturg britànic Simon Stephens, que aquests dies està impartint un taller a l’Obrador d’estiu de la Beckett, és conegut a casa nostra sobretot per l’èxit d’El curiós incident del gos a mitjanit, l’adaptació de la novel·la de Mark Haddon que va dirigir Julio Manrique l’any 2015 amb Pol López com a protagonista. Per la seva banda, la companyia Parking Shakespeare va muntar l’any 2017 la fascinadora i inquietant Pornografia, amb direcció d’Iban Beltran.

Heisenberg, en traducció catalana de Joan Sellent, presenta dos personatges, Clare Burns i Alex Priest, que es coneixen per atzar o presumpta confusió en una estació de tren de Londres i a partir d’aquí s’enreden en una sèrie d’anades i vingudes, d’acords i desacords, d’apropaments i desviacions. L’empremta científica del títol, que remet al principi d’incertesa o indeterminació formulat l’any 1927 per Werner Heisenberg, s’estén a algunes declaracions que comparen l’atracció o la intimitat entre estranys amb un electroxoc, o que posen l’èmfasi en els espais entre les notes musicals i en les escletxes obertes entre la multitud —en la “crepitació elèctrica” de les ciutats—.

La superfície on evolucionen, se sostenen o flaquegen els personatges és un mena de balancí corb que situa escenogràficament l’obra en el registre de l’abstracció. Al llarg de les sis escenes breus que componen la peça, l’elegant receptacle dissenyat per Paco Azorín, poderosament solcat per la il·luminació d’Ignasi Camprodon, acollirà diverses actualitzacions espacials, explicitades tan sols pels diàlegs, algunes projeccions i uns pocs objectes.

L’àgil i pulcra posada en escena de Josep Maria Mestres redimensiona i potencia el text, sostingut sobre la teoria de l’univers quàntic, on tot és intrínsecament incert. Sílvia Bel, còmplice habitual del director, interpreta Clare, personatge impertinent i entranyable a parts iguals que sovint es protegeix o s’autoafirma agredint l’altre. Però tampoc s’enganya: “Jo sé que al final la gent acabarà rebutjant-me, i per això miro de comportar-me d’una manera que pugui accelerar tot el procés”. La seva crueltat juganera, sensual i temptadora, que es resignifica com a tendresa i produeix repunts d’emoció inesperats, la fan estar en tensió des del primer moment, amb els ulls plorosos i el gest àvid, invasiu. L’actriu assumeix amb encert i enèrgica determinació l’excentricitat ostentosa i alhora espontània del personatge. Hi ha molta veritat en la manera com, tesada en la necessitat de seduir i de sentir-se jove, Clare desvela el seu mecanisme: “Em troba esgotadora però captivadora?” En una escena posterior, enxampada d’improvís i sense el dispositiu de seducció activa de les primeres escenes, apareixerà visiblement mancada d’afecte i de redempció.

Pep Cruz interpreta Alex, un carnisser anglès de setanta-cinc anys amb una vida solitària i poc trepidant, sense més agafadors que la música —és un melòman empedreït d’ençà que va fer el servei militar— i els seus passejos per la ciutat. Autosuficient en el seu retir, és una mena d’eremita que treballa entre ganivets i animals esquarterats: “M’agrada com estan muntats, els animals. M’agrada perquè tenen costures”. Clare, que de seguida el classifica entre els qui són massa tímids per somriure o per donar propina, descobreix amb plaer la seva soledat sense coqueteria ni pretensions de misteri. Aquest home, que conviu mig reconciliat amb els seus fantasmes i funciona d’acord amb les prevencions i les fèrries rutines de qui coneix massa bé “la dimensió sobtada de la mort”, observa la trajectòria de bala perduda de Clare i, en mesurar-la, la modifica inevitablement —per bé que és ella qui presumeix de tenir-li “la mida presa”—. El desordenat encant de la dona, el seu tràfec aparatós i alhora molt autèntic, fa que el solitari es desclogui i es reveli, recobrada la vulnerabilitat —que tant es pot traduir en un plor furtiu com en un dolç riure derrotat— i redescoberta una intimitat torbadora que no s’atrevia ni a imaginar.

La direcció de Josep Maria Mestres, sensible i curosa, realça l’estilitzada faula. L’escenificació mil·limètrica de la incertesa —valgui la paradoxa— s’apuntala, és clar, sobre les impecables i inspiradores interpretacions de Sílvia Bel i Pep Cruz, en la pell de dos personatges amb inèrcies i disfuncions socials del tot oposades, enredats en la hipòtesi d’un compromís a priori inversemblant. El balancí es descompensa per equilibrar-se de nou, buscant el centre i el color que tenyirà cada situació. La il·luminació vesteix amb contundents feixos cromàtics la successió d’escenes que dibuixen una imprevisible trajectòria entre l’utilitarisme i la cura, entre l’apropament interessat i la complicitat genuïna. Es tracta, doncs, de la plasmació virtuosa —un punt idealitzada o il·lusionista, pel que té de conjectura i de festeig amb la potencialitat— d’un amor extemporani, un joc escènic que ens permet assistir al xoc entre dos personatges radicalment diferents i a les fascinants possibilitats de la seva afectació mútua.

Article publicat a Núvol el 7 de juliol de 2021