No patiu! Bé, almenys els que som de lletres (com servidor o el mateix director de l’obra, Josep María Mestres) perquè aquí la teoría del senyor Werner Heisenberg, un dels pares de la física quàntica, només s’utilitzarà només com una metàfora. Segur que més d’un espectador, que no s’hauria de perdre l’obra, quan llegeix l’argument o el títol, es tira enrera. Doncs aquí la tasca sería dir.li: “No, tranquil. Es tracta d’una obra que parla sobre la condició humana i la incertesa”. I, en efecte, “Incertesa” potser sería un títol més addient que no pas “Heisenberg”.

Incertesa, en el sentit negatiu i positiu de la paraula. En els temps que corren (la pandèmia ho ha agreujat encara més, però ja existía, i tant que existía!) la humanitat va cap enrera, en tots els sentits. Incomunicació, solitud, drama…i en això viuen els dos personatges de l’obra: l’Àlex, un carnisser que viu pràcticament aïllat i que negocia amb ell mateix les seves penes. I la Claire, que vol combatre les seves carències intentant arribar a tothom, amb un anhel extraordinari de trencar la seva sol.litud. Però compte! Per què la troballa entre tots dos crea aquesta incertesa esmentada: a la vida real, si ens trobem un personatge com la Claire, al carrer, de sobte, que s’obre de seguida a nosaltres, pensaríem malament.

I aquí està el mèrit de l’obra: una magnífica creació de la incertesa humana: on anirem a parar, amb la que està caient? o bé, el personatge de Claire ha vingut per a salvar.nos? o no ens en refiem? Una història per a l’esperança en els temps que còrren, una història necessària i sensible que en alguns moments (el del ball) arriba a colpir (em recorda a “Esencia de mujer” amb Al Pacino), però alhora em crea inquietud: potser tot és inversemblant. Potser tot és física quàntica…