Germans de sang

20 Anys més tard tornen els Germans de Sang Ara en format reduït, però amb més intensitat, torna aquest memorable musical que es manté plenament actual. Els mateixos actors que el varen estrenar el 1994, Roger Pera i Sergi Zamora i el mateix director Ricard Reguant, protagonitzen aquest brillant retorn. Roger Pera (amb més kilos), i en Sergi Zamora (amb menys pèl), però els dos amb l´experiència que els hi ha donat els anys en fan una gran interpretació dels seus respectius personatges. Des dels inicis quan són nens i tenen set anys, i com van creixent entre jocs i entremaliadures fins els 14, l´adolescència i finalment ja com a adults encaminant-se cap el tràgic desenllaç. Amb ells l´altre gran protagonista d´aquesta versió és la Virginia Martínez, la cantant de La Porta dels Somnis, que fa una magnífica interpretació i evolució de la soferta mare. La resta de l´expert elenc es mostra solvent i entregat : Xabier Ribera-Coll, impactant en el paper del narrador, Eduard Doncos, com el germà díscol i que arrastra a la delinqüencia al protagonista, Lucía Torres, l´amor compartit dels dos amics, Isa Mateu, potent com l´atormentada mare adoptiva, Benjamí Conesa, com el pare adoptiu i Ariadna Suñé, desdoblant-se en diversos personatges puntuals com la resta del repartiment. L´escenografia queda reduïda a uns somiers i unes plaques d´alumni que van delimitant espais, accionats pels actors secundaris, que a l´hora fan de cor, en aquesta estructura semblant a una tragèdia grega en la que està construïda l´obra. L´unic instrument que acompanya als actors-cantants, és un piano, tocat pel jove Dani Campos, que ja va demostrar la seva eficàcia en les adaptacions amb l´anterior muntatge en aquesta mateixa sala, Goodbye, Barcelona.   Molt recomanable per a tota classe de públics (des de l´etapa adolescent), amants del bon teatre de texte i musical. Una brillant nit d´estrena De nou cal destacar la gran tasca que està realitzant Empar Lòpez, l´artífex de l´apertura i manteniment del Teatre del Raval, aconseguint una programació de primera línea. Amb ella pendent de tots els detalls, anant de punta a punta de la sala, entrant i sortint d´entre caixes, l´estrena va estar plé de cares conegudes com en Joan Pera (gaudint amb el gran treball del seu fill), Joan Lluis Bozzo (Dagoll Dagom), Joan Gracia i Paco Mir (Tricicle), el director de cinema Ventura Pons, el músic Pep Sala, Josep Lluis Coll (Sala Muntaner), el ventríleg Selvin....els periodistes Julià Peiró, Cesar López Rossell, Esperanza Navarrete, Imma Fernández,  Jordi Bordas, Oscar Dalmau, Christian Macchio....   Recordant el muntatge del 1994 Va ser al Teatre Condal, produïda per Focus. El repartiment estava encapçalat per Roger Pera i Sergi Zamora (Mickey i Eddie, respectivament), amb Àngels Gonyalons en el paper de la mare (Mrs. Johnstone). La resta del repartiment estava composat per Joan Crossas (narrador), Gemma Brió (Linda) Helenna Munné i Jaume Mallofre (els pares adoptius, Mr i Mrs. Lyon) i Jordi Fusalba (Sammy). Es comptava amb una orquestra amb set instruments. Va tenir un gran èxit i va estar en cartell set mesos. Un intent posterior de la mà del productor Luis Ramirez, i amb en Roger Pera de protagonista no va tenir èxit, així com la versió que es va fer a Madrid. El compositor Willy Russell (Whiston-Liverpool, 1947), va composar Blood Brothers a principis dels 80. Si bé no va tenir molt éxit en els seu primer estrena va anar imposant-se fins a convertir-se en un dels musicals més representats al West End de Londres, a més de ser representat arreu des de Broadway, fins a Australia, passant pel Japó i Suràfrica. Altres musicals d´éxit del compositor han estat Educant a Rita (1980) i Shirley Valentine (1988), amb els que també va aconseguir el Premi Laurence Olivier a la millor nou musical, Blood Brothers (1983). Actors i actrius populars que l´han interpretat Artistes populars que l´han interpretat. La cantant anglesa Petula Clark, inpterpretant a la mare, amb els també cantants germans David i Shaun Cassidy (que es portaven vuit anys), van realitzar una exitosa gira per Estats Units (1994-95). Altres populars cantants que l´han interpretat han estat Carole King i Helen Reddy a Estats Units i Kiki Dee a Angleterra. A Australia va ser un jove Russell Crowe qui va interpretar en Mickey el 1988. Per saber-ne més www.germansdesang.com, www.teatredelraval.com, http://ca-es.facebook.com

Els amants del musical —i els que no ho són també— tornen a tenir una altra oportunitat que els ofereix novament el Teatre del Raval després de llançaments d'èxit com 'La vampira del Raval' i 'Goodbye Barcelona'. La nova versió del musical 'Germans de sang', de Willy Russell, ha tornat a Barcelona just vint anys després de la seva estrena en català, i de la mà del mateix director escènic, Ricard Reguant. Només els dos protagonistes, els dos germans de sang, Mickey i Edward, repeteixen en el repartiment (Roger Pera i Sergi Zamora). Els dos, fa vint anys que tenien... ¿vint anys?... però la maduresa del temps fa que interpretin dos dels papers més difícils del gènere perquè fan un salt progressiu des dels 7 anys (i mig) fins al voltant dels 20 anys. Una caracterització que, sense caure en un aire fals, aconsegueixen només amb el to, el timbre de la veu i el gest, des dels compassos primerencs més ingenus, als d'adults. L'altra coprotagonista del muntatge és la mare dels dos germans, la Sra. Johnstone, aquesta dona encara jove, que sembla destinada a treballar i tenir criatures —i que la crisi del nou segle ha fet encara més familiar— i que rep com a premi de final de carrera el naixement dels dos bessons que protagonitzen la història tràgica que 'Germans de sang' es guarda a la màniga fins a l'últim moment. (...)

Ricard Reguant, Roger Pera i Sergi Zamora han tornat a aixecar Germans de sang. Ho han fet en una versió molt més íntima, amb un sol piano i amb una escenografia que es limita a un polivalents somiers i unes plaques d'alumini de fons (uns falsos miralls que multipliquen l'espai). La versió aconsegueix divertir molt en els episodis infantils, els de la primera part, d'aventures i gamberrades. Pera i Zamora dominen molt bé els seus personatges i amb una simplicitat i complicitat amb el públic gaudeixen d'uns nens que són o volen ser trapelles. A la segona, arriba l'agror, els gelos i la tragèdia. És on la història passa per sobre de la musicalitat i del joc coreogràfic. Probablement, serà més consistent quan els actors ja estiguin segurs a treballar sense les crosses dels elements espectaculars. Han de defensar el drama només amb la seva presència i la veu.  És una versió honesta de mínims. No volen aparentar el que no és. És el mateix equip d'actors el que va transformant l'espai, que s'ajuda a vestir, o que ven samarretes i pins. La seva entrega és absoluta a dalt i abaix de l'escenari, un extrem al que no hi està acostumat el sector però que és molt lloable. Creuen en el projecte i el fan possible amb les seves eines, sublims a escena; pragmàtiques a la taquilla. Germans de sang és una història tràgica. El destí ha marcat el desenllaç irreparable, o és la por a què es produeixi la trobada malèfica el que desemboca en  el vessament de la sang de germans? El musical juga amb trampa perquè, tot i que el pes còmic sigui el dels col·legues que es fan amics sense saber que, en realitat, són germans bessons, la càrrega dramàtica l'aguanten les dues mares (la real i, en menor masura, la que aconsegueix arrabassar un dels fills amb un xantatge plantejat en hora oportuna). Virgínia Martínez, la cantant de la Porta dels Somins, és doncs la gran protagonista (tot i que el títol no li reconegui). Ella és jovial, optimista en la joventut i en la primera infància dels bessons. Però a la segona part, ja es presentarà amb un gest de dolor, una esquena carregada i un vestit negre que és més de dol que de voluntat de lluir cos emulant a una Marilyn Monroe de torn. Un altre pes il·lustre és el del narrador, el que va clamant el vol de l'àngel negre, el que va arraconant les vides despreocupades al tràgic final.El desdoblatge dels actors és continu. No se n'amaguen i, vista la dimensió de la producció, fan molt bé. Tots canten bé i aguanten prou bé la versatilitat dels seus personatges (han de dominar millor que els plafons no patinin, platea avall, això sí). Són més creïbles i es defensen millor els personatges secundaris que els circumstancials. Però, per sobre de tot, traspua ganes de jugar tot cantant, de fer teatre i patir i traspassar aquesta emoció al públic. Aquest aplaudeix agraït, tot i que no s'arribi a commoure fins a provocar el plor encara. És qüestió de temps, probablement. Quan la segona part estigui més ben trabada, s'auguren necessitat de mocadors a la platea. Una feliç (tot i que amarga) retrobada a la cartellera que ha hagut d'esperar vint anys!