Ricard Reguant, Roger Pera i Sergi Zamora han tornat a aixecar Germans de sang. Ho han fet en una versió molt més íntima, amb un sol piano i amb una escenografia que es limita a un polivalents somiers i unes plaques d’alumini de fons (uns falsos miralls que multipliquen l’espai). La versió aconsegueix divertir molt en els episodis infantils, els de la primera part, d’aventures i gamberrades. Pera i Zamora dominen molt bé els seus personatges i amb una simplicitat i complicitat amb el públic gaudeixen d’uns nens que són o volen ser trapelles. A la segona, arriba l’agror, els gelos i la tragèdia. És on la història passa per sobre de la musicalitat i del joc coreogràfic. Probablement, serà més consistent quan els actors ja estiguin segurs a treballar sense les crosses dels elements espectaculars. Han de defensar el drama només amb la seva presència i la veu.  

És una versió honesta de mínims. No volen aparentar el que no és. És el mateix equip d’actors el que va transformant l’espai, que s’ajuda a vestir, o que ven samarretes i pins. La seva entrega és absoluta a dalt i abaix de l’escenari, un extrem al que no hi està acostumat el sector però que és molt lloable. Creuen en el projecte i el fan possible amb les seves eines, sublims a escena; pragmàtiques a la taquilla. 

Germans de sang és una història tràgica. El destí ha marcat el desenllaç irreparable, o és la por a què es produeixi la trobada malèfica el que desemboca en  el vessament de la sang de germans? El musical juga amb trampa perquè, tot i que el pes còmic sigui el dels col·legues que es fan amics sense saber que, en realitat, són germans bessons, la càrrega dramàtica l’aguanten les dues mares (la real i, en menor masura, la que aconsegueix arrabassar un dels fills amb un xantatge plantejat en hora oportuna). Virgínia Martínez, la cantant de la Porta dels Somins, és doncs la gran protagonista (tot i que el títol no li reconegui). Ella és jovial, optimista en la joventut i en la primera infància dels bessons. Però a la segona part, ja es presentarà amb un gest de dolor, una esquena carregada i un vestit negre que és més de dol que de voluntat de lluir cos emulant a una Marilyn Monroe de torn. Un altre pes il·lustre és el del narrador, el que va clamant el vol de l’àngel negre, el que va arraconant les vides despreocupades al tràgic final.

El desdoblatge dels actors és continu. No se n’amaguen i, vista la dimensió de la producció, fan molt bé. Tots canten bé i aguanten prou bé la versatilitat dels seus personatges (han de dominar millor que els plafons no patinin, platea avall, això sí). Són més creïbles i es defensen millor els personatges secundaris que els circumstancials. Però, per sobre de tot, traspua ganes de jugar tot cantant, de fer teatre i patir i traspassar aquesta emoció al públic. Aquest aplaudeix agraït, tot i que no s’arribi a commoure fins a provocar el plor encara. És qüestió de temps, probablement. Quan la segona part estigui més ben trabada, s’auguren necessitat de mocadors a la platea. Una feliç (tot i que amarga) retrobada a la cartellera que ha hagut d’esperar vint anys!