No havia llegit encara el pròleg que Josep Casals ha escrit per tal d’introduir la nova edició de “Galatea” , i en el qual crea un vincle entre l’acte primer d’aquesta obra de Sagarra, i les sagnants caricatures del gran George Grosz. No havia llegit encara – com us deia- aquest pròleg, quan, arribat l’acte tercer de l’espectacle, em va sorprendre reconèixer l’univers de Grosz- i també , d’un grapat de quadres del mateix Otto Dix –  en el que em sembla sens dubte el millor fragment del molt desigual muntatge de Rafel Duran. Convertida ara en una cantant de cabaret sense massa veu però amb prou carisma com per a triomfar als escenaris, Galatea pren una copa a un local molt freqüentat per una colla de decadents, sofisticats i ben esnobs representants del nou món artístic  i pseudo aristocràtic en el qual –més o menys- , ella s’ha integrat. Un dia ja llunyà, intentant fugir de les bombes, aquesta dona digne i artista integra que havia estat fins llavors la domadora de foques Galatea, es va veure obligada a vendre les seves estimades bestioles ensinistrades al carnisser Samson, perdent així part de la seva dignitat i de la seva integritat . I des de llavors , aquest pallasso Jeremies amb quelcom de veu de Pep Consciències que enlloc d’alliçonar un nen de fusta com ara Pinotxo, li retreu a una artista el seu acte imperdonable, no ha deixat de recriminar-li la venda com un corcó, tot pressionant-la alhora per tal de fer-la reaccionar ( en ella encara hi ha lloc per a la l’esperança, encara que vagi d’error en error) . Convertida , doncs, en cabaretera a la moda del gran món, Galatea s’ha convertit en gran mesura també  en una caricatura d’ella mateixa. Així doncs, s’entén que ara es vegi integrada a l’univers caricaturescament grotesc que li serveix d’aixopluc, per molt que Jeremies s’esforci en fer-la reaccionar. I s’entén també que quan Samson  reapareixi a la seva vida convertit  per la seva banda en gran potentat decidit a comprar la dona a la qual abans només es podia mirar  des de baix,  des de la distància que marca la manca de principis ètics, ara es vegi a ell mateix situat al mateix nivell que ella  .

Curiosament, aquest acte tercer , aquest retrat d’un món de postguerra efervescent però potser també efervescentment superficial, sembla una mica inspirat en aquella  París existencialista que s’arrossegava amb la mirada guenya de Jean-Paul Sartre i la rigorosa vestimenta negra de Juliette Greco pels cafès de Saint-Germain-Des Prés . Precisament, aquella “nova”  París que tant havia impactat a Sagarra  poc abans de posar-se a escriure aquesta obra un xic maleïda que ni es va entendre quan es va estrenar a una Barcelona de postguerra a anys llum de la ciutat llum, ni va acabar de calar a l’imaginari col·lectiu quan va ser objecte d’un luxós retorn ( dirigit per Ariel García Valdés i protagonitzat per Anna Lizaran)   a la sala Gran d’aquest mateix teatre , fa ja dues dècades. Però el que veiem a la posada en escena de Duran, remet molt més al Berlin que gaudia de la festa tot gaudint del final d’una guerra mentre començava a armar-se per a combatre la guerra següent , que a la París de Simone de Beauvoir que , després de viure l’absurd existencial de la guerra, es preparava per a convertir-se en capital mundial del teatre de l’absurd: Sagarra en va poder també tenir noticies de les seves primeres manifestacions.

Paradoxalment, la bona opció que pren Duran al llarg d’aquest fragment, no fa altra cosa que remarcar encara més les males opcions o la manca d’opcions que pren majoritàriament al llarg de la resta del muntatge. Un muntatge que , en el seu tram inicial, Duran soluciona de forma massa evident a cops de projeccions , i  de bastida coberta de plàstics inevitablement destinats a caure estrepitosament quan s’imposin els tambors de guerra ,el triomf dels carnissers sense consciència, i l’implacable avanç de la destrucció física, ètica i intel·lectual .  I un muntatge que gairebé mai sap com resoldre el problema que li planteja el mateix text al qual intenta donar -li forma escènica. Un text valuós, per tot el que té de repte personal d’un autor que , després del desgavell polític, bèl·lic i social que li ha tocat viure, i davant l’impacte que li ha causat tenir un primer contacte parisenc amb les noves avantguardes creatives, ja no li veu cap sentit a seguir escrivint com escrivia abans. Però alhora, un text potser massa supeditat al simbolisme que vol transmetre i a les metàfores  a les quals vol donar forma teatral; un text  sovint més  pendent de visualitzar  l’estereotip encarnat per cada personatge, que d’atorgar-li a aquest personatge  una veritable dimensió humana, més enllà del seu valor com a símbol . Per això mateix, l’espectacle i la direcció de Duran funcionen millor quan deixen ben a la vista l’element distanciador amb un puntet d’èpica brechtiana- cas dels fragments en els qual el Samson de Borja Espinas reclama focus i trenca la quarta paret per tal d’evidenciar els trets del seu caràcter –, que quan intenta donar-li al símbol una càrrega emocional de la qual està mancat-cas per exemple de les escenes protagonitzades per poeta Aquiles . I potser també per això , per les limitacions que Duran mostra alhora de superar el símbol i reforçar la carnalitat d’aquests essers a la deriva,  la mateixa Míriam Iscla sembla no acabar de trobar-se mai del tot còmoda, sota la pell d’una Galatea que sí bé presenta  un embolcall humà més sòlid que algunes de les altres presencies que l’envolten, tampoc no acaba d’agafar  mai prou embranzida com per a mostrar-se del tot com a contradictòria supervivent d’un món en desfeta general. Així, no és estrany que la bèl·lica diàspora continental que li toca viure a Galatea,  i en la qual podríem veure reflectida aquella altra diàspora viscuda per tants milions d’europeus contemporanis de Sagarra, passi per l’escenari sense deixar una veritable petjada. Ni que , arribat el  dramàtic final, el dramatisme també carregat de simbolisme, es dilueixi sense crear cap mena de tensió. I fins i tot assumint les seves limitacions, el text de Sagarra es mereixia molt més.