Res seria igual després de la guerra civil i Sagarra ho intuïa. Quan a partir del 1945 es va tornar a permetre el català als escenaris, l’autor, reinstal·lat en el franquisme, va provar un canvi d’estil. Un intent de deixar-se endur pel corrent europeu de l’existencialisme però sense quasi arribar a ficar el peu a l’aigua. El públic llavors no ho va entendre, i l’escriptor va acabar tornant a les fórmules de l’èxit anterior. Aquelles provatures, en canvi, han sedimentat més enganxades al seu temps, i com a mostra la coneguda ‘Galatea’ (1948) que el TNC munta per segona vegada…

LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA AL MITJÀ