«Els personatges de Galatea són proletaris», deia el director Ariel García Valdés, arran de la direcció que el 1998 va fer d’aquesta obra de Josep Maria de Sagarra, considerada la més personal i agosarada de l’autor. Estrenada el 1948 al Teatre Victòria, en un hivern fred sense calefacció i amb la platea amb abrics, segons explica el mateix Sagarra, sembla que entronqui amb el moment actual, amb un ambient a les sales també “fred”, amb separacions sisplau per força i amb mascareta obligatòria a causa de les mesures sanitàries.

Aquella Galatea del 1998 va ser l’enyorada actriu Anna Lizaran. L’actual Galatea és l’actriu Míriam Iscla. Les dues han impregnat el seu caràcter personal en aquest personatge enigmàtic que l’autor va heretar —origen de Galatea—, d’un article seu a Mirador del 1929, “La dama de les foques”, on retrata una crònica molt lliure i molt poètica de la impressió que li ha fet una funció del Circus Gleich, un dels més populars d’Europa que va fer somniar els espectadors de l’època sota la carpa entre el 1924 i el 1937.

El personatge de Galatea és una dona de vida irregular, extraviada, però també madura, sentimental, estrafolària i d’una estranya puresa. Galatea és una dona de circ, una domadora de foques, que agafa un tren de fugitius, un recurs que s’ha vist com una metàfora de la fugida del mateix Josep Maria de Sagarra, amenaçat de mort per la FAI, quan esclata el cop militar del 1936 i la contrarevolta popular.

L’obra «Galatea» mostra als espectadors una visió del món, centrada a l’Europa de postguerra, a través de personatges de circ que les circumstàncies els porten a la fugida, l’evacuació, en un clima bèl·lic i amenaçant. Al 1948, la societat elitista teatral del moment no estava per gaires metàfores que els posessin el dit a la nafra. Actualment, aquesta metàfora és molt més impactant, cosa que constata la força de l’obra de Sagarra i el seu caràcter intemporal.

Però sembla com si, per tradició, «Galatea» es continués resistint a tenir una adequada acceptació per part de cada nova generació a la qual s’adreça. En aquest cas ha exhaurit totes les localitats de la Sala Petita del TNC —encara malauradament amb el 50% d’aforament sisplau per força—, però això no vol dir que els espectadors del segle XXI en surtin amb una impressió gaire diferent de la del segle XX, que la van veure en Sala Gran.

El principal repte que té «Galatea» és transcendir la brillantor del text sagarrià al poder del suggeriment escènic. I no perquè el repartiment en general no elevi el nivell a cada nou intent —espurnes fugaces de gran impacte entre l’actriu Anna Azcona (l’hostalera), l’actriu Míriam Iscla (Galatea) o amb l’actriu Nausicaa Bonnín (la filla Eugènia) sinó que ben aviat els acorrala el text. Contra aquest assetjament dramatúrgic lluita aferrissadament tota la companyia i no sabria fer-ne cap excepció pel molt que aconsegueixen tots plegats. Tampoc no es poden passar per alt altres moments esborronadors entre Galatea i Jeremies (Roger Casamajor), o amb Ernest Villegas (Aquiles), o Borja Espinosa (Samson). O moments poètics d’alta volada amb Santi Ricart (Duroc / Diògenes). I podríem continuar amb els mèrits de cadascun dels intèrprets.

L’artista, la gent de circ, lluita contra el món dels negocis. Els de Galatea no són idealistes, són proletaris, efectivament, com deia Ariel García Valdés el 1998. La versió actual dirigida per Rafel Duran és encara més simbolista que la de fa 23 anys. Els espectadors es veuen obligats a mirar més enllà del que els diuen els personatges. L’escenografia és austera, sòrdida, de sala petita, de sala d’assaig, vaja: una semblança de pensió, una semblança de bar de frontera, una semblança de casa suïssa… Les maletes marquen el constant trasbals de la fugida. I en una fugida, tothom perd alguna cosa que és molt estimada, molt personal. Aquí, Galatea perd, precisament, les seves foques. ¿Quantes «foques» hem perdut tots plegats al llarg del temps? (…)