Si el TNC hagués fet una boutade —o una innocentada pròpia de les dates nadalenques— i hagués penjat un cartell que digués: “‘Fum’… una obra fins ara inèdita de Harold Pinter”, probablement més d’un hauria sortit de la sala després de veure-la convençut que ‘Fum’ era una obra gens representada de l’autor anglès. Així com amb una de les últimes obres vistes de Josep Maria Miró (‘El principi d’Arquimedes’, 2012-2013), l’autor s’escapava més d’aquesta influència —que no vol dir pas que sigui dolenta—, en el cas de ‘Fum’, l’atmosfera que es respira durant l’hora i mitja de representació transporta a les situacions mig críptiques, mig misterioses i mig enigmàtiques amb què Harold Pinter va remoure el teatre convencional de l’últim quart de segle passat. Josep Maria Miró (Vic, 1977) situa quatre personatges, dues parelles, una de mitjana edat i una altra de més jove, en un hotel que es troba bloquejat per aldarulls al carrer on es viu una revolta popular, la magnitud o l’origen de la qual sembla que no interessa a ningú. Tot fa pensar que és un país africà on una de les parelles, la més jove, s’ha traslladat mitjançant una agència adopcions per recollir una nena adoptada i que esperen obtenir des de fa mesos. Però aquest dos elements tan cinematogràfics queden al marge de l’obra ‘Fum’. Són només l’excusa perquè l’autor reclogui els seus quatre personatges durant tres dies entre el vestíbul de l’hotel i les seves habitacions contigües i els faci moure de tal manera que només per l’actitud maquiavèlica d’un d’ells, els altres tres s’esmicolen per dins. (…)