Josep Maria Miró comença a fer-se un lloc dins
el de moment no gaire “espaterrant” panorama teatral català. Ha estrenat un bon
nombre d’obres i s’ha emportat diversos premis, com el darrer Quim Masó amb Nerium Park.

Al TNC va estrenar aquell polèmic Gang Bang causa d’irades reaccions dels
sectors més conservadors, i ara hi torna –aquest cop a la Sala Petita– per
presentar-nos Fum; un text potser
massa ambiciós i de títol premonitori que no aconsegueix satisfer les
expectatives que hi havíem dipositat.

L’argument gira entorn de dues parelles
barcelonines d’edats diferents que coincideixen en un hotel d’una ciutat
volgudament inidentificada, on quedaran reclosos durant tres dies a causa d’uns
aldarulls que han sacsejat la ciutat.

I la història comença amb força, deixant
endevinar l’admiració que l’autor professa pel teatre de Harold Pinter. S’enceten
conflictes socials i emocionals, l’ombra del dubte s’escampa i els personatges
adquireixen una complexitat interessant a mesura que s’insinuen i descobreixen
els petits detalls que revelen la crisi, personal i de parella que semblen
viure.

Però aquest constant anar i venir del dir al
fer, del ser al semblar… sense portar enlloc crea una mena d’espiral etèria,
inconsistent que impedeix que l’obra acabi de prendre prou volada ni l’entitat suficient.

D’altra banda, tot i el bon fer d’aquestes
quatre espases que són Joan Carreras, Anna Sahun, Lluís Marco i Carme Elies
–aquests darrers fent gala novament d’una elegància i bones maneres que semblen
innates–, la interpretació de la nit de preestrena va arribar esmorteïda,
lànguida com el mateix muntatge, a causa dels foscos successius, sense que la
seva veu acabés de mostrar o transmetre tot el que deien les paraules i
deixaven endevinar els fets.