La vida de les parelles pot ser tant profunda com la de les contradiccions d’una societat. Però tot teatre necessita un conflicte. Josep Maria Miró ha sabut parlar de, per exemple, la sobreprotecció actual als fills, desconfiant de qualsevol carícia còmplice (El principi d’Arquimedes). Ara, a Fum, reflexiona  si els acomodats ciutadans d’Occident han d’ajudar, i si ho fan paternalment, als dels països en vies de desenvolupament. és un debat que frega, rellisca perquè, en realitat, ho deixa massa superficial. I així aquestes duesdues parelles, que es troben accidentalment a l’hotel, no acaben d’explotar les seves contradiccions. 

Sí que torna a jugar, amb encert, amb la capacitat de donar credibilitat als personatges que narren a la parella la situació anterior amb un tercer. Els personatges, potser per por, per desconfiança, o per mandra mai s’esforcen a dir la veritat, a corregir sense angúnia els malsentesos. És una situació freda, distant entre uns personatges crispats per una conjuntura molt especial. Però costa teixir-hi empatia i, més aviat, es troba fàcilment la detonant dels equívocs dolorosos. I quan en una olla a pressió es troba fàcilment el causant, la vàlvula de sortida, perd la tensió i cau el ritme.

L’espai és àgil, amb volums que es desplacen i s’amaguen entre ells. Els salts d’escena amb fosc acaben cansant, però, i es va perdent la sorpresa. De fet, com que l’acció és cronològica el públic només pot descobrir (i riure o empipar-se) per com  s’amaga una debilitat davant de la parella. Són uns personatges molt cremats, que arriben cansats i amaguen el conflicte, que és on hauria de raure l’interès de la situació inversemblant.  Hi ha massa fum i, quan s’esvaeix, només queda l’engany, el dubte. Si es volgués fiblar en aquest camp, caldria insistir-hi. Un país en calma, pacificat, no és, necessàriament, un país just.