La Cia. Kamchàtka brinda una vivència
que és tot un regal: l’oportunitat de SENTIR. A partir d’una migració comunitària
–no se’n sap el motiu exacte–, l’espectador entra de ple en una ficció
construïda sobre un entorn real. Les localitzacions i el “directe” del teatre
de carrer són essencials per embolcallar una història que, tot i no tenir paraules,
clama i colpeix.

Al Grec Festival de Barcelona
l’escenari escollit ha estat el Poble Sec. Un barri i uns veïns que, de sobte,
han canviat de fisonomia per delatar impunement els fugitius o bé per acollir-los
en clandestinitat (interessant la reacció dels “espontanis”!).

L’experiència mescla moments
de gran intensitat: la tristesa d’abandonar-ho tot i perdre la identitat, la
por davant la incertesa, el sentiment de companyonia amb la resta del grup, l’alegria
de l’esperança… i cadascú la viu internament a la seva manera (o com pot),
entre rialles en plena corredissa per amagar-se o amb una crua emoció que glaça
la sang.

Els personatges són l’ànima
de la proposta. Profunds i transparents, reconforten amb la mirada, el contacte
i la generositat amb què acompanyen el públic. Amb una extrema sensibilitat forgen
una confiança personal i de grup difícil d’imaginar abans del periple. T’aïllen
del món en què vivies, però no et desemparen. Et cuiden, t’abracen, et guien…
Sempre t’arriba el torn, no t’abandonen. I ho vesteixen amb una poètica muda visualment
potent que dota de més vigor l’experiència.

I és així, esborrant-te i
trobant-te després, que pots sentir i entendre què significa fugir. I, si t’escoltes
bé, també moltes coses més.

La companyia investiga el
fenomen de la immigració des del 2006 i ja ha creat diversos espectacles que
van en la direcció de ‘Fugit’, sempre amb els seus característics abrics i
maletes. No són els únics. Al Sismògraf d’Olot 2017 vam poder viure una
experiència similar amb ‘Welcome’
d’Amebeu Teatre amb qui, resseguint el Fluvià a la mitjanit, també vam sentir
en la pròpia pell els temors i les amenaces de l’èxode. Ells, però, no van
optar per generar la tendresa i refugi interior dels Kamchàtka, sinó per la duresa de les formes i l’ús de la paraula. Una
altra cara de la tragèdia.