Quan una obra et marca tant es corre el risc d’espatllar el mite si tornes a gaudir-la. Res més lluny. ‘Fugit’ dels Kamchàtka
planteja un viatge, una epopeia de trets populars. Un grup de persones
escapa d’un suburbi empobrit qualsevol, planta les maletes i emprèn el
trajecte cap a un món millor. El teatre són els carrers de la ciutat on
es representa, en aquest cas el Poble-sec més oblidat,
els paisatges que fins fa no massa confinaven amb el barraquisme.
L’espectador és còmplice i partícip de la fugida, s’integra en ella
traslladant-se –indocumentat i d’amagatotis– per tots els escenaris de
l’odissea anònima.

Pel vessant més brillant de l’experiència
immersiva de les arts de carrer, el joc infantil i corredissa serveixen
per plantejar tota la cruesa de la vida adulta. Incertesa i esperança
a parts iguals donen forma a drames humans anònims que multipliquen la
seva vigència quan la ferida dels refugiats encara sagna ben a prop. Els
actors-guies compensen l’absència de paraules de tot l’espectacle amb
una expressivitat abassegadora, tant en el registre més seriós com en
l’alegre. Teatre de mirada, de contacte, de sentiment, d’humanitat,
una feina de detall que connecta amb el plànol més íntim. Actor i
espectador són quasi la mateixa cosa, un terreny que la major part del
teatre negligeix quan estableix fronteres entre escenari i platea.

Entre
el compromís i la tendresa, la vida s’obre camí en la representació.
Els intèrprets integren l’entorn transformat ciutadans anònims en part
de l’argument, evitant els perills del món real –un gos enfurismat–,
compartint amb el públic moments d’intimitat no aptes per a misantrops.
Esmicolant les fronteres del llenguatge teatral des de la senzillesa, Kamchàtka retroba una comunicació més essencial, una forma primordial i efectiva de transmetre idees i sentiments, una experiència que fa forat al cor i planta llavor.