Fresca, divertida i vigorosa relectura de ‘Fuenteovejuna’ , el clàssic de Lope de Vega, a càrrec d’Obskené. La jove companyia catalana, premiada en els passats premis Max i guanyadora del guardó de l’Off del Festival d’Almagro amb aquest muntatge, impacta a La Seca amb la seva revisió de l’obra sobre la rebel·lió d’un poble contra els abusos de poder i les violacions del Comendador. Aquesta nova versió, subtitulada Breve tratado sobre las ovejas domésticas, incideix de manera contundent en el comportament gregari dels humans en situacions com les del relat. 

 Utilitzant un llenguatge multidisciplinari, molt en la línia del teatre de carrer, Ricard Solé i Mallol ha elaborat una posada en escena que manté els passatges més significatius de la producció però al mateix temps se surt del relat original amb les brechtianes acotacions de la dramaturga Anna Maria Ricart, que inclouen comentaris i preguntes que els intèrprets llancen a l’aire per qüestionar el sentit de la trama i la intenció de l’autor. 

Des de l’humor, i amb un llenguatge que també recorre a la utilització de les xarxes socials per convocar la revolta i fins i tot al Google Earth (des d’on es veu el casament de la filla de l’humiliat alcalde), els intèrprets no tan sols plantegen qüestions que intenten respondre ells mateixos, sinó que interpel·len el públic, assegut en cercle com si fos una plaça, per xiuxiuejar-li a cau d’orella les seves opinions sobre el que està passant. Els actors arriben a preguntar-se si s’ha de llegir o representar una obra en què ja se sap qui és l’assassí. «¿I veure-la? ¿Cal veure-la?», inquireixen. 

 El muntatge exposa des d’un punt de vista actual una visió subjectiva d’aquest clàssic partint de la base que les situacions entre opressors i oprimits segueixen estant a l’ordre del dia. Els versos de Lope que representen l’essència de l’obra flueixen amb molt bona dicció i es barregen amb les parts incorporades sense perdre mai el lligam amb el conjunt. 

 Una taula situada al centre de les escenes, uns tamborets mòbils utilitzats per a determinats moviments –com els del pas del Comendador perquè no camini sobre el terra–, unes escales amb una petita cortina i uns cartells reivindicatius són tot l’attrezzo que s’utilitza per a la representació. Els personatges, amb antifaços pintats amb colors que distingeixen els poderosos dels plebeus, es mouen amb un imparable frenesí i canten cançons a cappella, tant de la tradició popular com d’actuals. 

 L’hora llarga que dura la funció passa volant. I, el que és més important, la suggerent i dinàmica producció aconsegueix mantenir amb meridiana claredat l’essència de la història.