La gran tragèdia de Fedra se centra especialment en el seu desig sexual, dirigit al fill del seu marit, Hipòlit, ja que el seu espòs, Teseu, l’ha deixada abandonada a palau per anar a la guerra. A partir d’aquí molts autors han escrit diferents versions del mite tràgic al llarg dels segles. La de Jean Racine, que és la que podem veure al Romea en traducció de Sergi Belbel, que conserva el vers alexandrí, no és de les més agraïdes ja que resulta difícil d’assimilar un llenguatge massa artificiós, de vers difícil i amb diàlegs que són paràgrafs llargs per contestar a paràgrafs llargs. Racine no és un autor massa fàcil i el seu vers pesa damunt del públic.

Com és sabut, Fedra és néta del sol, filla del rei Minos de Creta i de la seva esposa Pasifae, i a Creta hi ha el Minotaure que Teseu ha aconseguit matar ajudat per Ariadna, germana de Fedra. La tragèdia de Racine ens mostra la protagonista al palau de Teseu, acompanyada només per la seva serventa Enone. En el mateix palau hi viu també Hipòlit, fill de Teseu i una Amazona.

La passió irracional de Fedra per Hipòlit desencadena la tragèdia…i això seria tot de no ser perquè també hi ha la jove Arícia, enamorada d’Hipòlit, i també Enone està enamorada d’ell. De fet la tragèdia ens vol mostrar el desig incontrolat de les dones soles i abandonades. Es l’enfrontament de la guerra, Artemisa, la puresa, contra Venus, l’amor, el desig…. Eros i Tanatos….

Emma Vilarasau fa una interpretació brillantíssima però d’un estil interpretatiu que em sembla massa artificiós i cridaner. I el mateix −a excepció de  Mercè Sampietro− passa amb la resta de personatges. L’espai escènic construeix un bonic descampat de pedres que es perllonga cap al passadís central del teatre i que recorda el que el mateix trio d’actriu, escenògraf i director van utilitzar en l’espectacle “Els dies feliços” de Beckett al Lliure fa uns mesos. Tot és magnificent però tot és força difícil d’assimilar o de gaudir.