Aquesta Fedra és impactant de sol a sol.
L’astre rei mana en l’escena, eclipsant-se per tornar a lluir i contemplant la
tragèdia de la guerra, del desamor, de la sang, de la incomprensió, de la
sexualitat. Una escenografia captivadora (el terra àrid, dur, com la trama). La
interpretació, simplement, respon a les expectatives, que no és poc (els
intèrprets són els qui aguanten l’obra), si pensem que tenim una Emma
Vilarasau, una Mercè Sampietro, un Jordi Banacolocha o un immens Lluís Soler que
torna a treballar amb Xavier Ripoll (els recordem a la inquietant Cosmètica de l’enemic, amb molta
química).

L’argument és el sentiment de culpa que
envaeix Fedra, enamorada del seu fillastre i destinada a un final tràgic; la
mort del marit/pare i la posterior reaparició; els secrets amb la seva dona de
confiança; la traïció… Els elements de la tragèdia grega hi són (en aquesta
història de Racine)… Però hi ha alguna cosa que la fa una mica lenta, una
mica espessa. Potser una mica avorrida, tot i què no es fa pesada.