Sergi Belbel ha
pres el repte de posar en peu la Fedra
de Racine (1677), mantenint el vers -bona traducció i adaptació del mateix
Belbel- però modernitzant la seva posada en escena. Un esforç gegantí perquè
despullar el teatre de Racine de les cotilles que el constrenyen per fer-lo
sobri i equilibrat en la desmesura dels sentiments que tracta, és nadar a
contracorrent. Apropar aquesta Fedra al
gran públic d’avui mereix consideració i és cert que l’espectacle és clar, net
i entenedor; obra de qui coneix bé l’ofici. Conservar el vers alexandrí, si bé
contribueix a restar fidel a l’original, posa en perill la unitat de to en un
elenc poc avesat a aquesta forma i sense massa referents en la pròpia tradició.
La Fedra de Racine és un torrent de
paraules que flueixen per la tortuosa llera de la moral: no tant per la relació
incestuosa (entre Fedra i Hipòlit no hi han llaços de sang), si no per la
diferència d’edat i la traïció a Teseu que suposa. Fedra és aquí presentada com
una víctima de Venus (el referent de Racine és Sèneca abans que l’Hipòlit  d’Eurípides), Emma Vilarasau la fa digna i
orgullosa com correspon a la seva estirp. Però qui sobresurt en aquest muntatge
és l’Enona de Mercè Sampietro que construeix una
“amiga-criada-confident” dotada d’una major profunditat que la resta
de personatges, en la que el vers flueix de forma natural. Roman aquí de
l’antiga tragèdia la unitat de temps i la d’espai, poèticament subratllades per
una colossal “lluna/sol” mostrada en totes les seves fases en un
espai de representació que depassa l’escenari (il·luminació de Kiko Planas i
escenografia de Max Glaenzel). El vestuari de Mercè Paloma contribueix en molt
a donar un toc més actual al muntatge que caldrà alleugerir dels crits i les
estridències de la funció de l’estrena.