“Tots jorns aprenc e
desaprenc ensems” deia Jordi de Sant Jordi. Sembla que Belbel ha entrat en la
fase del desaprendre. Com és possible que un director tan hàbil i eficaç,
sovint brillant, hagi llençat el carro del seu bon fer pel pedregar amb la Fedra de Racine? Compta amb un
repartiment de primeres espases i una escenografia imponent, i tanmateix
enfonsa el clàssic francès en un bassal de formigó que enrigideix
irremeiablement intèrprets i escenificació. Potser no està dotat per la
tragèdia, una forma certament difícil en un context escènic massa propens a la
comèdia i el melodrama. El cert és que la Fedra
de Belbel queda atrapada en la gàbia de la fredor. La traducció no flueix, els
versos grinyolen, amb alguna solució lèxica catanyol que fa enyorar, i molt, la
magnífica i esponerosa versió de Modest Prats que es va veure al Grec de 2002. Els
personatges no vibren, l’acció s’empantanega, perquè no s’han polsat les tecles
del gènere tràgic, i tot juga a la contra. La imatge del poderós sol que
presideix l’escenari i que experimenta al llarg de la funció un eclipsi total
simbolitza l’operació escènica, que a més es ressent de la interpretació de la
protagonista, Emma Vilarasau, cada vegada més lacrimògena, que sembla imitar l’Espert
dels esgarips i les raneres. Un model que no li escau en absolut.