Vist al FETEN 2015, Gijón. Em diuen alguns companys que han anat a
veure el primer passi del matí d’aquest espectacle, que serà una de les
‘perles’ de FETEN, una companyia establerta a Madrid, de components
catalans. I com que era recomanat, he anat a veure’l, tot i no estar
entre els espectacles que m’havia programat. Estem davant d’un
espectacle veritablement diferent. No és qüestió de fer cap spoiler,
però no es pot parlar de l’espectacle sense esmentar que s’utilitza una
tècnica (en el fons, són titelles, tot i ser una de sola, i unipersonal)
basada en que les cames de l’actriu-manipuladora, tirades cap amunt,
són el cos del titelles, amb la màscara del seu cap (un bidó escapçat)
que mou amb els peus, i el peus, una rodona com la d’aquells ninos de
base rodona que mai es tomben, són les seves pròpies natges. Les mans
també són les seves, i el conjunt és de gran realisme, com si una mena
d’esser (un teletubbie no n’estaria gaire lluny), blanc,
jovenet, tobet i rodonet, prengués vida. Sense gairebé paraules, amb una
veu que fa les entonacions i insinua mots sense dir-los clarament, i no
sempre, aquest es comunica amb nosaltres -tot i que jo diria que
s’adreça als més petits- i veiem coses que li passen, emocions, petites
dificultats, com si d’un nen es tractés, però que després de descobrir
l’amor, té un petitó al qual ha de criar. Tot molt tendre i blanc (en
tots els sentits) i entenedor a través de les emocions bàsiques.
Recomanable a partir d’una edat molt primerenca, també per la grandària
del titella resultant, que abasta la longitud de les cames de la
manipuladora, l’envergadura de les mans, i amb una cara gran que, sense
tenir cap moviment de boca i d’ulls, amb tant sols els moviments de coll
que fan els seus peus, ens expressa multitud de coses. La veritat, una
petita delícia, especialment per als més petits.