Als nens
els encanta jugar a endevinar, descobrir, que els sorprenguin… Per això, Faboo
es converteix de seguida en un amic ben especial. És un personatge diferent del
que han vist mai, però no se’ls fa estrany perquè s’hi poden reconèixer.
Vindria a ser un titella de carn i ossos amb cap de plàstic (concretament, de
garrafa), però aquesta descripció no li fa justícia, ja que l’originalitat del
ninot és tal que no es pot encasellar la creativitat amb què s’ha concebut. Els
infants queden fascinats per l’extravagància de l’ésser i, en adonar-se de la
seva constitució i habilitats, també per la seva jocositat.

Mentre Faboo
s’entreté amb els objectes que es va trobant, els petits riuen i s’exclamen en
veu alta identificant el que veuen. Ara és un fantasma, ara un angelet, ara condueix,
ara interactua amb un cuc… Faboo va fent la seva sense una dramatúrgia
concreta, més enllà d’atiar la imaginació dels espectadors per fer-la créixer
plegats.

La successió
d’escenes juntament amb el triple llenguatge universal que utilitza –l’expressivitat,
el teatre d’objectes i l’onomatopeic propi d’un nadó (això sí, políglota, ja
que xampurreja el català, el castellà i l’anglès!)– el fa ideal per mantenir un
primer contacte, senzill però de qualitat, amb les arts escèniques. La música i
l’austeritat de la posada en escena arrodoneixen una proposta que treu
rendiment al “menys és més” i que, fins i tot, se li podrien cisar alguns
minuts.

I, en
acabar, premi: ‘Faboo’ regala una darrera victòria als petits “destapant” el
truc perquè constatin que, efectivament, allò que havien imaginat és el que
era. Una bon estímul perquè confiïn en aquest preciós exercici que és
imaginar…