Les expectatives  que despertava Clàudia Cedó després de veure Tortugues… eren les millors. A Et planto l’autora torna a aplicar un joc teatral
curiós i que funciona, com és del desdoblament (destriplament) de la
personalitat. La noia deixa
el noi. I el noi són tres actors, que escenifiquen totes les ‘menjades de
tarro’ que un jove en aquesta tessitura es
pot arribar a plantejar.

Una posada en escena fresca (molt ajardinada) on els quatre personatges
despleguen les seves pors i les seves ambicions amb salts en el temps, sempre ben
orquestrats en un guió molt àgil i ben interpretat, amb importants concessions
a un humor que fa pair els efectes devastadors de l’amor.

Parlem d’una comèdia romàntica que ens posa davant d’un desengany amorós i de com propiciar-lo oevitar-lo. Com a idea subjacent,
podem trobar la terrible i aclaparadora sensació que cal que tot canviï per
a que tot es quedi com estava. De fet, l’acció, rere les buscades aparences de nyonyeria i de tòpics que tothom ha patit o
gaudit en la seva joventut, ens fa pensar en quina
vida volem, quines aspiracions tenim i amb qui les volem viure.