La companyia es fa dir El Vol del Pollastre. Made in Banyoles. I Clàudia Cedó, la jove autora de l’obra «Tortugues», ha treballat aquesta vegada en una mena de work in progress a base d’improvisacions dels quatre intèrprets i un guió preestablert fins a arrodonir la dramatúrgia d’una comèdia, diguem-ne romàntica, que parla novament de la relació de parella, però enfocada amb una estructura teatral carregada d’originalitat.

La sorpresa, la revelació i l’acceptació generalitzada que va representar «Tortugues» es repeteix en certa manera a «Et planto», una peça encertadament repescada de l’últim Festival Temporada Alta per la direcció artística del Teatre Tantarantana.

Si a «Tortugues» la biologia, la ciència i l’amor es fonien en un únic objectiu, a «Et planto», els tres elements hi tornen a ser presents: la jardineria domèstica, els secrets científics de l’horticultura i l’amor. Només el títol ja juga intel·ligentment amb una dualitat que es fa evident a manera que la comèdia avança. Sí, és cert, et planto, és a dir, et deixo. Però també, et planto, és a dir, cavant la terra o en un test, perquè facis arrels. (…)

Però tot el que pot semblar de transcendent es converteix aquí en una comèdia plena de moments hilarants, de situacions tendres, de seqüències postadolescents i d’amor en estat primari, que recula en alguns moments a la cova de la infància, que recorre a uns primers dibuixos —projectats en animació de pantalla— de quan la Júlia tenia 9 anys i inventava una màquina per fabricar el noi dels seus somnis, i que passa pel món de la Júlia, des del pis d’unes amigues, la vella casa dels pares i el germà o la fugida a París en autoestop, la coneixença d’un presumpte nou Miquel i fins i tot a casa de la tieta Michelle que viu a la ciutat del Sena.

Unes situacions que, amb molta distància i cadascuna en el seu registre —potser per la presència de París a «Et planto»— em recorden algunes situacions surrealistes de dues pel·lícules franceses contemporànies: «Le fabuleux destin d’Amélie Poulin», de Jean-Pierre Jeunet, amb Audrey Tatou; i «Jeux d’enfants», de Yann Samuell, amb Guillaume Canet i Marion Cotillard. (…)