Una faula, una comèdia, un cabaret, un divertimento i molt més. Tot això és «Els ocells». En resum: una troballa que no ha de passar desapercebuda i estic segur que no hi passarà. Pronunciar La Calòrica ara ja vol dir que darrere s’hi cou una nova proposta interessant. Ja són deu anys de trajectòria, que en teatre són com si fossin un segle: «L’Editto Bulgaro», «La nau dels bojos» i, entre altres, sobretot, «Fairflay», aquesta amb públic a manta i premis a dojo. Però «Els ocells» és tota una altra cosa. Diria encara més: és la revàlida definitiva i la consolidació absoluta d’una companyia que ha nascut de la necessitat de joventut de fer-se un paper en el sector teatral català i se n’ha sortit picant pedra.

«Els ocells» és una obra d’Aristòfenes estrenada el 414 a.C. Ha plogut molt des d’aleshores. Però la terra continua eixugant-se després de la pluja i La Calòrica l’ha remoguda, l’ha eixorcolada, l’ha adobada i l’ha treballada a fons reescrivint la història d’aquesta parella d’atenencs, Pisteter i Evèlpides, que aquí s’han convertit en una parella d’avui mateix, representant de la classe oportunista, adinerada i escaladora sense escrúpols que fugen del fracàs i el frau a la recerca d’un nou món tot i que acabaran ensopegant amb la mateixa pedra.

A l’obra antiga original, Pisteter, un atenenc de mitjana edat, convenç amb el seu discurs enfervorit el món dels ocells per crear una nova ciutat al cel, i d’aquesta manera obté el control de totes les comunicacions entre els humans i els déus. Pisteter es transforma en una figura d’ocell i amb l’ajut dels ocells i amb els consells de Prometeu pren el tron a Zeus i pretén fer-se amb el poder de l’univers. Anava fort, Aristòfenes! Però La Calòrica encara hi va més!

La reescriptura i adaptació d’«Els ocells» ha reblat el clau i ha encertat de ple en la diana aconseguint una faula-comèdia sense fronteres —per a espectadors fets i, alerta!, també joves— amb la virtut de deixar que tots reinterpretin el que s’hi relata i ho identifiquin de seguida amb una rabiosa situació actual que passa per queixalar mordaçment en el capitalisme, la democràcia i el benestar social. És allò de dir tot el que es vol dir i que es vol denunciar com si no es digués ni es denunciés i, al damunt, s’hi fes seriosament una broma.

Només quatre intèrprets hi fan una quinzena de personatges, entre humans i ocells. I tots i cadascun d’ells tenen un perfil extraordinari: la parella inicial d’atenencs (fusell al coll d’ella), la puput, el flamenc, el gall i tota mena d’aus —l’auditori acaba formant indirectament part subtil del joc—, la família obrera de primera generació immigrada i de segona generació integrada a la política i la precària feina d’emprenedor, el capellà que es vol “follar” tots els petits ocells, l’arquitecte municipal, el jutge amb bigoti hitlerià i l’agent de policia, la senyora democràcia…

Diàleg, discurs, efectes lumínics, so, color, vestuari kitsch, ambient de barraca, música i sessió inclosa d’onomatopeies ocellaires —molt aplaudida a mitja representació— a més d’assemblees de les aus, projectes faraònics urbanístics als núvols, desastre social per mor de l’ambició d’enriquir-se sense esforç i conxorxa romàntico-eròtica entre el senyor capitalisme i la senyora democràcia. Quan Pisteter lidera l’assemblea, diu que només veu als seus ulls, «ocells»: «Només hi veig ocells! Només hi veig ocells!», crida eufòricament patriòtic. És quan un s’adona que a l’assemblea d’«Els ocells» només hi falta que es cridés: «Amb Pisteter, no! Amb Pisteter, no!». ¿S’entén, oi? (…)