Disculpeu el joc de paraules del títol…però és que l’autor i director, Nelson Valente ha fabricat una comèdia agosarada i molt crítica sobre la classe mitjana, ben establerta, que no hauria de tenir problemes però en té i molts. D’entrada està tan instal.lada en la comoditat que fa aigües per tot arreu, està buïda i repeteix tòpics. Per això la trobada de composició familiar esdevindrà una autèntica descomposició que recorda molt a les de Claudio Tolcachir. Però a diferència d’aquest, Valente aconsegueix una obra rodona amb actors de casa nostre. Per què aquesta reunió (això sí, de 4 persones) que comença bé i sabem cóm acabarà, sobretot quan veiem Sandra Monclús en un racó, silenciosa, i que podria desembocar en una trama correcte però previsible, esdevé un partit de tennis de dobles. Un intercanvi de cops que inicia una, com sempre, magistral, Mercè Arànega (quan no està bé l’Arànega?), intenta defensar.se com pot un brillantíssim Albert Pérez; el segueix una entonadíssima Sandra Monclús després d’un viatge al seu interior, i l’acaba en Joan Negriè amb un discurs que pot arribar a sorprendre a més d’un. El millor d’una obra que mereix no passar desapercebuda és l’exhibició actoral i l’habilitat de l’autor per portar l’espectador allà on vol. I com a resultat, un espectador que s’ho ha passat de conya, es pregunta a la fí de l’obra: “però…ja s’ha acabat?”