Nelson Valente continua amb el seu hàbitat familiar, íntim, de revelacions definitives. Ho va fer amb El loco y la camisa i amb El declive. Ara hi torna amb Els gossos. Potser, ara la peça s’equilibra com mai entre les raons i les obsessions dels quatre personatges. El públic va buscant el punt d’excentricitat de cada un d’ells (Mercè Arànega, Albert Pérez, Sandra Monclús i Joan Negrié serveixen uns personatges molt reconeixibles, carregats de plecs i contradiccions, i alhora lúcids). L’àpat és estrany amb l’homenatjada al sofà mentre el company i els seus pars van servint-se vi blanc. Estan ensopits. Però necessiten estar junts; és la seva manera de dir-se que es necessiten i que s’avorreixen, alhora. Un retrat que es podria reproduir en la majoria de cases en un dinar forçat per una celebració anual. Un cop i un altre. Impossible accedir a la felicitat com la penitència de Sísif arrossegant la roca enorme al cim per veure com cau, cada cop.

Per passar l’estona, arrenca el record dels veïns estrafolaris i, sobretot, dels gossos que han viscut amb ells. Una excusa per a la conversa i pel títol de l’obra. Però que descriu bé aquest humor absurd de Ionesco. El pare anirà repetint tics de gos quan el posin al límit. La mare, en canvi, deixarà que tot passi i, quan l’aigua estigui aparentment calmada, atacarà revelant la seva buidor. Ja haurà esclatat abans el company, ferit del pobre orgull conreat a base de demostrar de capitalisme ferotge i la noia, la protagonista, que inicia la crisi confessant una anècdota intranscendent al metro.

La classe mitjana, amb feina i recursos per sobreviure sense estretors viu uns capítols tediosos. Perquè la por a perdre el que s’ha anat guanyant fa que impedeixi lluitar pels seus somnis. Acceptar un cop i un altre i evitar tempestes. I, quan l situació sigui extrema recórrer a la confessió (mai se sabrà fins a quin punt sincera). Són personatges egoistes, que els hi agrada tenir la raó i sentir-se estimats. Però no s’escolten i les carícies d’afecte semblen rutinàries, ridícules. Nelson Valente serveix una peça, que han estrenat en català pensant en l’actriu Mercè Arànega. La Trono repeteix com a coproductora amb una comèdia amarga (com va fer amb Vaselina o Els tres aniversaris) que dissecciona la classe mitjana de la societat occidental i no hi troba més que fèl i insatisfacció. Atrapa el públic i el deixa amb el somriure fred per l’amargor del reflex que provoca la situació dramàtica.