Quan en un escenari hi ha taula parada, la tradició teatral diu que els personatges s’acabaran tirant els plats pel cap. Si la taula és el fogar de la conversa, també pot ser el fogar de la incomunicació. El dramaturg argentí Nelson Valente (Buenos Aires, 1971) ho sap bé per herència dramatúrgica de formació i ho porta al límit, però de tal manera com aquell qui no vol la cosa, com si els quatre personatges —pare, mare, fill i nora— se li escapessin del guió i acabessin anant pel seu compte. És a dir, els dóna una llibertat de quotidianitat i naturalisme tan subtil que la història fuig de ser de l’autoria i penetra en la interioritat de tantes i tantes famílies de tots els temps.

Joan Negrié, un dels quatre intèrprets, ha estat l’autor de la versió catalana i no s’ha deixat arrossegar per expressions pròpies de l’original sinó que l’ha revestit d’un llenguatge casolà, popular i, sobretot, pel que fa a la singular relació familiar entre pare i mare, entre pares i fill, entre sogres i nora i entre marit i muller, un llenguatge descarat, però situat en un ambient absolutament creïble.

La cosa és recurrent: la nora (Sandra Monclús), parella del fill de la casa (Joan Negrié), compleix 40 anys —aquella línia d’edat tan típica i tòpica que a alguns els fa tremolar només de pensar-hi— i ho celebren en un sopar familiar al qual els pares d’ell —o els “sogres” d’ella!— (Albert Pérez i Mercè Arànega) han estat convidats. Tot arrenca quan ja gairebé són a les postres, però el pastís de xocolata es va retardant perquè, si se’l mengen tan aviat “no sabran de què parlar”. Mentrestant, hi ha restes de vi blanc i vi negre, hi ha licors i, sí, finalment, el pastís de xocolata —¿un per funció…? Ai, la glucosa!— que amb l’espelma blanca d’emergència d’aquelles que es tenien en reserva en un racó de la cuina per si se n’anava la llum, té un aire tant de llar modesta com de celebració grotesca.

El conflicte, d’entrada, ni hi és ni se l’espera. Els quatre comensals estant paint el sopar. La jove de 40 anys, en un sofà, a banda dels altres tres, com si no hi volgués ser. El grup de l’antiga “bombolla” (pare, mare i fill) a la taula. Llargs silencis. Mirades perdudes per matar el temps i el compromís del sopar d’aniversari. El pare-sogre trenca el gel. Presumeix de fèrtil memòria davant la desmemòria de la mare: la d’una veïna morta i el seu clan, la dels gossos que la família va tenir quan el fill era petit i adolescent, les particularitats de cada gos, els consells del metge per fer bé la digestió… sota les mirades d’avorriment de la seva dona que, malgrat que també es medica, no té inconvenient a combinar els medicaments habituals amb una ronda i una altra i una altra més de licors.

I una cosa porta a l’altra. La mare (Mercè Arànega) s’espaterra al sofà quan l’“espectacle” ha començat i el conflicte s’ha disparat per un fet intranscendent: la jove de 40 anys ha tingut una trobada misteriosa al metro, venint de la feina, amb un pretès vagabund… que li ha canviat la vida, o almenys, la percepció que ella tenia fins aleshores de la vida. L’“espectacle”, doncs, promet, tant per als espectadors com per a la matriarca que, emboirada pel còctel de licors, es fa cada vegada més entranyable, sobretot quan anomena afablement i també odiosament “Míliu”, així, sense la “e” d’Emili, el seu home.

El dramaturg Nelson Valente esquitxa sobre els espectadors el reflex del mirall d’una realitat familiar amagada perquè la hipocresia tot ho embolcalla i tot ho cura a la vegada. I el quartet fa la resta: l’esclat en clau de confessió de Sandra Monclús (Laura, 40 anys), els estirabots frenètics d’Albert Pérez (Emili, el pare), l’enfonsament vital de Joan Negrié (Albert, el fill) i la traca final de Mercè Arànega (Alícia, la mare) que, com fan les grans actrius, extreu d’un personatge senzill, fins aleshores gairebé absent i sense conversa, tot el geni covat durant anys. El fet és que, sense parlar, bordant, la gent també s’entén. I quan «Els gossos» borden més, arriba el final i es fa el fosc, deixant una sensació que, als quatre personatges, encara els queda el pap ple i encara tenen moltes més coses a dir. (…)