Vist el divendres, 23 d’Abril de 2021 al Teatre de Salt

Si no ho és, el ‘teatre de saló’ hauria de ser un gènere de teatre. De fet era la forma que va adoptar a les corts i a cases benestants, ja que era el lloc on els intèrprets executaven el seu art davant dels convidats de l’amfitrió/na. Talment com quan es tractava d’uns músics i/o cantants. Actualment, la seva escenografia i ‘mobiliari’ és això, mobiliari, realista per a més referències, que va acompanyat (afortunadament no és el cas) d’un fons que representa les parets interiors de l’habitació o saló on es realitza. En aquest cas, el menjador. Que ningú interpreti malament la meva descripció, s’han fet grans obres en aquest marc, on tot passa en un mateix espai, posem per cas ’12 homes sense pietat’, i tantes d’altres. L’espai no influeix en la qualitat del text i de la interpretació, com passa en aquesta obra.

‘Gossos’, que li dóna nom, comença amb una conversa sobre aquests animals de companyia, en la sobretaula d’un dinar familiar, on una parella jove (o no tant) ha convidat als pares del noi per a celebrar l’aniversari d’ella. A partir d’aquí, ja podeu imaginar que les converses de cadascú van derivant a un seguit de crues discussions (que no relataré) entre, sobretot, les dues parelles entre sí, i la del pare i el fill.

La direcció és impecable, així com la interpretació dels quatre personatges que són dalt l’escenari. A més de que se’ls va entendre fins a la darrera síl·laba que van pronunciar, va tenir el ritme i el volum precís que calia en cada moment, fent que l’atenció del públic no decaigués ni un sol moment. Però si una cosa és destacable en aquest cas, és la corporalitat i la gestualitat de tots i totes, cosa que ajuda a saber ‘què els passa’ alhora que el text ens digui ‘què passa’, fent un homenatge a Lorca. Quina postura tenien, com es movien, com seien, com es tocaven, com fugien… tot estava planificat i es notava.

Per això és complicat d’analitzar la dramatúrgia, que lluny de considerar-la una tragi-comèdia, en el meu cas la considero una comèdia àcida. On riem, o ens posem seriosos, sobretot perquè reconeixem moltes de les coses que passen, tant a una família com a una parella. Per cert, tots bé però és destacable la gran actuació de la Mercè Arànega i de l’Albert Pérez, del qual en sóc fan. També el Joan Negrié, en un paper segurament menys agraït, que va resoldre amb solvència. Potser em queda el dubte de si el paper que havia de jugar (difícil, per inexpressiu, en un art on l’expressió ho és tot) la Sandra Monclús, segurament a indicacions de la direcció, per a ser la inesperada detonadora de la catarsi de la família.

Però sobretot vaig sortir fent-me la pregunta de si tota la cura que hi ha a nivell gestual i corporal, no és fruit de que Nelson Valente, argentí de naixement, i que ha treballat en altres llocs de l’estat, no tingui grans coneixements de català. No és en broma que ho dic. Quan dirigeixes (i quan veus) una obra parlada amb un idioma del qual no en coneixes els matisos (o res, directament), la gestualitat és d’una gran ajuda per a seguir què passa a l’escenari.