Quin teatre guapo, el que fan els argentins! Respectant
el seu món a cadascú, coincideixen en un hiperrealisme escènic
que fa que et sentis com una mena de voyeur més que un espectador. Aquesta és una
de les sensacions que em va transmetre El viento en un violin, que és al Romea fugaçment,
com tot el que ens porta el Grec. Claudio Tolcachir, autor, director i,
ocasionalment intèrpret de l’obra, no ens explica una història: ens n’explica
cinc. Només les dues noies van a una, la resta dels personatges, cadascú és un
món, perfectament reconeixible i identificable. Un món incomplet, però.

 La màgia de Tolcachir
és que crea personatges extrems per parlar de coses molt quotidianes. Qui no ha
conegut una mare que es passa de mida per protegir el seu fill? O una dona de
fer feines ‘de la família’ però que mai ho serà del tot? O un psicòleg que no s’entén a ell mateix, o dues dones que s’estimen i que encara no són admeses com a ‘normals’. O, i que si no tenen diners, hauran de tenir fills amb un home, ves! Això passa ara i aquí!  I rius. I penses.Hi ha humor i hi ha amor. Amor de parella i el diferent amor de quatre mares i un pare, cap al fill.  Son personatges estereotipats, però alhora tan humans que fan que
et facis teva la situació.  I te’ls acabes estimant perquè existeixen.  Llàstima que la sonorització
del Romea no acompanyava gaire.  De
vegades la gent reia i jo no li veia la gràcia, suposo que se’m van escapar
paraules. Potser tampoc és el lloc més evident per veure tres ambients alhora en una mateixa escenografia. Queden apretats. Li aniria millor un espai més gran, més diàfan.

Però per compensar aquestes petites coses, he tingut l’ocasió
de veure un grandíssim Tolcachir actuant i desplegant matisos. Es nota que coneix a fons el
personatge, que és un ‘fill seu’! Sap
ser un gandul, un il·lusionat, un home que no troba el seu lloc, un pare tendre…
 I a més és guapo i ben plantat. Una
miqueta alt, però…