El viento en un violín és, aparentment, una comèdia que segueix els ítems que fan que el teatre de Tolcachir sigui fàcilment recognoscible. Diré d’entrada que La omisión de la família Coleman, potser per ser la primera –que ell portava a Europa i que jo veia, és clar–, em va semblar insuperable. A El viento en un violín també hi ha tot allò que distingeix Tolcachir, uns personatges molt marcats, una dramatúrgia molt sòlida, una posada en escena esplèndidament senzilla, en què en el mateix escenari es recreen fins a quatre espais diferents, uns diàlegs ràpids, àgils, enginyosos, un ritme altíssim, una direcció exigent, atenta, intel·ligent, i unes interpretacions brillants, amb força, que són un dels valors més ferms de la peça. La grotesca situació que es desencadena en aquesta obra acaba amb un final aparentment feliç, que és el que diferencia sobretot aquesta peça de La omisión de la familia Coleman, que em sembla molt més rodona. S’hi feien més presents, més enllà de la comèdia, temes com la família, la soledat, el pes d’allò que no es diu, seguint el mateix sistema que el director enuncia, que és assajar la tragèdia com si fos una comèdia. L’interès del text és escàs, fins i tot de la història; el més interessant de tot és com unes grans interpretacions funcionen per fer avançar la història; com Tolcachir és capaç de fer riure a cor què vols el públic i glaçar-li el somriure amb la rèplica següent, o com fa que l’espectador es pregunti per què riu de coses que, ben mirat, són una veritable tragèdia.