Un pèl decebut
amb aquesta nova entrega de Tocalchir i Timbre 4. Les tres obres estrenades
(n’està escrivint una quarta), semblen formar part d’una trilogia, tot i que  l’autor mateix assegura que no és intencionat.

Però el cert és
que hi ha concomitàncies entre ‘La omisión de la familia Coleman’ i ‘El viento
en el violín’ (títol, per cert, que deriva d’una vivència personal de l’autor i
que és pràcticament anecdòtic ): la família és el microcosmos que centra l’ interès
de l’autor i si a ‘La omisión…’ es desintegrava una unitat familiar precària,
aquí, de dues famílies tampoc massa ben estructurades en sorgirà una de nova
com a mínim atípica, però esperançadora.

Tocalchir és un
mestre creant i enllaçant escenes iròniques a partir de situacions en el fons
patètiques, però l’encert és tan seu com dels intèrprets. Timbre 4 funciona com
una cooperativa de teatre independent i això li ha permès establir una gran
complicitat amb uns actors i actrius d’enorme ductilitat. Són els mateixos que
van ser al Borràs amb ‘La omisión…’ (tret que a un dels actors el substitueix
el mateix Tocalchir de forma excepcional) i posen el llistó molt amunt.

Tot aquest
bagatge fa fluir l’obra amb naturalitat fins que topa amb algun escull on la
cosa grinyola. És ben sabut que les violacions a homes perpetrades per dones
són, sinó inèdites, francament improbables (a la inversa, malauradament, que
les oposades). Aquesta decisió argumental i un final feliç poc versemblant
manlleven urpa a la proposta, per bé que l’exercici teatral segueix
mereixent  elogis, sobretot per les
interpretacions.