En un format gran, i a la vista està, una bona producció, Joan Ollé encara un repte gens menor: tot i per passar per una obra lúdica, i no ser de les més valorades de Shakespeare, ‘El somni d’una nit d’estiu’ és una obra difícil d’afrontar, per les moltes facetes que té: els personatges màgics de la nit al bosc, les penes dels joves amants a qui no deixen aparellar-se amb qui ells trien, el joc d’equivocs de dues parelles joves que s’entrecreuen, la solemnitat de la cort de Teseu, la trapelleria d’un personatge únic com és en Puck, i l’entranyable amateurisme d’aquells que, tenint feines ben diferents, volen fer del teatre la seva vocació, si més no en hores de lleure.

La proposta compta amb tots els elements que cal per a aconseguir un gran espectacle: un elenc d’actors i actrius de primeríssim nivell, una producció summament acurada i espectacular que es permet un bosc que entra i surt en escena i un pianista en directe, un bon director d’actors i un text meravellós. Jo sempre faig broma amb aquesta mena de textos, els de Shakespeare, els de Molière, els de Goldoni, els de Lope, els de Lorca…. tot dient que, només que els actors els diguin correctament, ja l’obra funcionarà, perquè estan molt ben escrits.

Però és clar, un director que es preui, ha de fer la seva versió, especialment de l’autor anglès, tant més interpretable com poques indicacions de cap mena va deixar als seus textos, i que ha estat versionat fins a l’esgotament, especialment pels que més el mamen: els anglosaxons.

El cas és que gairebé mai en les nostres latituds s’interpreta prou bé a Shakespeare, i menys encara si es vol fer una versió ‘diferent’.

Apart de les aportacions al personatge del Puck, amb la caracterització de la seva cara totalment blanca i una composició que recorda en algun moment al ‘Joker‘ que Heath Ledger ens va regalar abans de morir a ‘El caballero oscuro’ (obscuro encara seria més glamurós) que va poc més enllà de la sorpresa inicial; la gràciosa, per natural i creïble composició de la ‘companyia’ que prepara la tragicomèdia de Píram i Tisbe i havent de destacar el Nicolau Troca, de Xicu Masó, i -cal dir-ho- la correcta composició del personatge d’Helena, interpretat per Laura Pujolàs… la sensació que ens queda és la d’un muntatge on la cosa no acaba d’anar cap a cap direcció concreta. Li falta la signatura d’un director que aplegui els molts talents que tenen els actors i actrius implicats, i composi una simfonia, si molt m’apures, més enllà fins i tot del text en qüestió (quan cal, és clar).

Tanta maquinària escènica, de vegades dóna la impressió d’obstaculitzar als intèrprets: de fet, algun dels vehicles reals usats dóna prou feina extra al Puck. Un té la sensació (vaig anar-hi el segon dia, tot s’ha de dir) de què les coses van arribar poc temps abans de l’estrena i els intèrprets encara estaven fent-s’hi. I sobretot, com ja he dit abans, la falta d’un sentit i una direcció clares quan els personatges anaven deixant anar els seus textos, de forma poc viva/sentida en força ocasions. I si això no fos prou, determinades brometes o ‘picardies’ que ocasionalment trufen l’acció, com si d’uns granets de sal i pebre es tractés, que un -segurament equivocat- interpreta com a un adob que es posa en un moment on aparentment cal alguna cosa més que el text del mestre anglès.

Ara bé, cal posar de relleu que moments com la nit dels quatre joves amants al bosc, especialment el sentit monòleg melodramàtic d’Helena, els minuts finals, amb la cort, els joves aparellats (per fi!) correctament i, sobretot, la fantàstica i ‘desastrosa’ funció dels artesans-actors i el tancament tan ben trobat de tot l’elenc al carro de comèdies i el Puck fent el monòleg final, com a mínim contribueixen a elevar la nota i dur-se un bon regust al marxar del teatre.

Dit això, i tot i que en moltes ocasions aquesta obra pot ser considerada plenament adient per a públic adolescent, penso que la versió present no ho és gaire.