El setè cel

Caryl Churchill (Londres, 1938) va escriure aquesta obra ('Cloud Nine' / 'El setè cel'), que en realitat són dues, a finals dels anys setanta. Hi fa una sàtira sobre la societat victoriana anglesa del segle XIX i, de rebot, sobre la societat moderna també anglesa de l’últim terç del segle XX, potser en el fons tant o més victoriana que els seus avantpassats, i que aquí la versió catalana i la direcció han optat per resituar-la a tocar d’ara mateix amb una mínima referència històrica a la guerra de l’Afganistan i un soldat mort.  ‘El setè cel’ és una obra que explora el desig sexual en dues èpoques diferents i situacions personals oposades: el colonialisme anglès del segle XIX en un poblat africà amb l’encotillament dels hàbits socials i la llibertat de la segona meitat del segle XX, amb una altra mena d’encotillament potser meny visible i més subtil, però igualment nociu.Són dues hores separades per un intermedi en les quals els personatges de la primera part (segle XIX) no sembla que hagin de tenir res a veure amb els de la segona part (segle XXI), perquè ha trascorregut un segle i mig, però es relacionen amb intemporalitat, amb canvis de sexe o utilitzant els mateixos noms de fonts, cosa que fa que els espectadors no deixin d’establir una inevitable relació durant tota la trama, de la selva de la colònia al parc londinenc. (...)

Caryl Churchill (Londres, 1938) és l'autora més emblemàtica en el tractament freqüent de temes feministes, la que sense pertànyer a grups feministes de l'época dels 70, després d'un taller amb el grup Joint Stock Theatre Company, l'any 1978, va estrenar "Cloud Nine" (aquí traduïda com "El seté cel") i va començar a escriure i a estrenar obres que a partir d'una mirada de dona, tenien també les característiques formals i el tractament dels temes per a poder ser estrenades en els teatres habituals londinencs. El seu tractament és naturalista en la tècnica, feminista en els temes, dramatitza els abusos de poder i explora les polítiques sexuals. "El seté cel" té una estructura en dues parts, dues époques i dues temàtiques que conflueixen en dos tipus d'opressió. La primera part es situa a l'época victoriana en una colònica britànica d'Àfrica, la segona al 1979 a Londres. La primera és una sàtira del colonialisme, el segon acte ens mostra la necessitat de llibertat sexual plena, la permissivitat dels anys 70. A les dues parts, el repartiment utilitza alguns actors masculins per papers de dona i femenins per algún paper d'home. La dona de Clive és interpretada per un home perquè ella vol ser allò que els homes volen que ella sigui, i de la mateixa manera Josuha, el servent negre, és interpretat per un blanc perquè ell vol ser allò que els blancs volen que sigui... El llenguatge és obscè i estableix un paral·lelisme entre l'opressió colonial i l'opressió sexual i ens mostra la necessitat d'acceptar a la gent que és diferent sense forçar-los a adoptar rols socials ni sexuals. A finals del segle XIX a l'Àfrica, Clive, l’home blanc, administrador de les colònies i representant de l'Imperi Britànic i els valors de la societat patriarcal occidental, imposa els seus ideals a la família-dona, fills, sogra- i als nadius. Però l'ambient de tranquil·litat, desig i aparent felicitat que envolta la família es veurà amenaçat per la revolta dels negres contra la repressió colonial dels blancs.Un segle més tard, a Londres s’ha produït un alliberament de les rígides estructures morals, tot i que certs dogmatismes i mentalitats de l'època victoriana continuen encara presents de manera més o menys velada. En aquesta part, Clive desapareix, la família es deconstrueix i els personatges, si bé creixen amb l’herència del passat, aprenen a viure de manera lliure i oberta la seva sexualitat, apropant-se així més als seus sentiments i a la seva identitat. ¿Són més feliços? Hi ha una mentalitat colonial i femenina de la repressió interioritzada. Una frase de Betty, el personatge de la segona part de l'obra- que interpreta Teresa Urroz- ens diu: "Si no hi ha una forma correcta de fer les coses, potser cal inventar-la". Opressió colonial i opressió sexual, racisme, sexisme, se'ns mostren com una mateixa cosa. Una frase de Caryl Churchill en el programa ens fa una síntesi de l'obra i del seu teatre:"Sé bastant bé quin tipus de societat m'agradaria: descentralitzada, no autoritària, comunista, no sexista-una societat en què la gent pugui estar en contacte amb els seus sentiments i en control de les seves vides"Glòria Balañà amb el Teatre de L'Enjòlit presenta ara a la Beckett "El seté cel". Mostra la represssió sexual i la brutalitat del colonialisme britànic amb un llenguatge explícit i directe, de l'Àfrica colonial a Londres i l'obra té actualitat perquè ni s'ha acabat el colonialisme ni s'ha acabat el sexisme. L'espectacle se'ns mostra amb una escenografia de Meritxell Muñoz més africana que londinenca però que embollcalla bé els actors tant en el primer com en el segon acte i que té en tot moment un bon ritme teatral. La interpretació és en general excel·lent per part dels set actors que fan els set personatges de cada part. Però vull afegir que a vegades em sembla que hi ha papers que els han escrit especialment per Teresa Urroz, fantàstica en tot moment. Elies Barberà i Lluís Olivé están molt bé també en els seus papers dobles de dona-home. Són dues hores d'espectacle que se'ns fan curtes. És un espectacle recomanable.

L’obra estableix, en la primera part,  paral·lelismes interessants entre dominació colonial i credo patriarcal. Ens situa en algun indret remot de l’imperi britànic africà, a mitjans del segle XIX. El retrat d’una família de colons vertebrada per un mascle dominant, servidor de la reina i alliçonador dels nadius –sers inferiors-, pren un to de vodevil rocambolesc. I ho fa, sobretot, per gràcia d’un enfocament brechtià que l’autora defensava com a paradigma teatral : alguns papers  s’assignen a la inversa–la dona del colon l’interpreta un actor, el servent negre és un blanc, el fill pròdig l’encarna una actriu madura- i es disparen, a dojo, pulsions sexuals reprimides rere el tul de les aparences. Tot plegat provoca l’estranyament  desitjat i, a estones, fa riure. L’exercici de dominació per part  dels poderosos  té sempre  un costat risible, com de farsa (i si no que ho preguntin als del Polònia). La comèdia però, –era realment, pretensió de l’autora,  divertir ?- s’esfondra sorollosament en una segona part al·lucinada. En un parc del Londres actual (el parc dels folladors/es ?, el setè cel?) apareixen la mare i els fills d’aquella família colonitzadora. La mare s’ha separat, el fill és gai i la filla casada amb un home, però lesbiana. Comencen tota mena de provatures de plenitud sexual i realització personal. Hi ha una escena d’un trio orgiàstic amb invocacions a la deessa de l’amor babilònica Ishtar on només em va faltar un Hare-Krishna tocant el tambor. L’estranyament acaba menant al ‘tan se me’n fot el que feu, esteu com cabres’. Un experiment superat, al meu parer.