La relació de l’obra «El público» de Federico García Lorca amb el teatre català ve de lluny. El tripartit format per Lluís Pasqual, a la direcció, i Fabià Puigserver i Frederic Amat, com a escenògrafs, a més de les col·laboracions de Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi, en van fer la primera versió després que l’autor l’hagués escrita entre el 1929 i 1930, sense estrenar-la. «El público» havia passat 56 anys en silenci.

Curiosament, aquell primer muntatge de factura catalana va veure primer la llum a Milà, al Teatro Fossati, el desembre del 1986. Un any després, la van portar al Teatro María Guerrero de Madrid, i el 1988, al Mercat de les Flors de Barcelona. Fa vint anys, el 2015, el director Àlex Rigola hi va tornar, amb tot un altre imaginari, amb una coproducció del Teatro de la Abadía i el Teatre Nacional de Catalunya. Aquells dos muntatges de factura teatral catalana, malgrat ser cosins germans, amb gairebé quaranta anys de diferència, s’assemblaven com un ou a una castanya.

I és el mateix que passa ara amb aquesta nova versió de l’uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) i de la Comedia Nacional de Montevideo en la qual l’escenògrafa i directora gallega Marta Pazos (Pontevedra, 1976) —que ja va portar el guió cinematogràfic «Viaje a la Luna» del mateix García Lorca al Lliure de Gràcia el 2021—, aboca la seva mirada des d’una òptica de la plasticitat i la imatge farcida dels colors que, si bé caracteritzen moltes de les seves creacions, aquí agafen una personalitat singular i simbolista de cadascun dels quadres de García Lorca.

En un moment de trencament entre el clàssic i el modern, a entrants dels anys trenta del segle XX, Federico García Lorca va preferir guardar l’obra al calaix perquè deia que no es podia representar perquè el públic del moment no estava preparat per rebre’n l’impacte. A quasi cent anys vista, els espectadors n’han tastat de tots colors. Però, ¿es pot dir que el públic d’ara estigui més preparat que el de fa gairebé cent anys? «El público« és una obra de tesi del teatre sobre el teatre, amb reminiscències ocultes de les turbulències personals de García Lorca i titllada, amb el pas del temps, de surrealista i la més important del seu temps.

Les dificultats que hi veia el mateix García Lorca per portar-la a escena, en certa manera continuen existint. Esclar que ara hi ha més recursos per embolcallar el text, però el seu registre poètic es encara molt críptic. I això és el que han fet Gabriel Calderón i Marta Pazos: convertir l’obra possiblement més avanguardista de García Lorca en un retaule d’imatges i d’impressions que els dos creadors han elaborat a partir d’apunts, esbossos i dibuixos, sorgits de les diverses lectures, aprofundint en el missatge subtil que l’autor hi va deixar entre línies i no traint gens el registre surrealista que imperava en el primer quart de segle XX i que ara, envaïts segurament pel realisme social que ha tornat a surar a flor de pell, és vist com una utopia o un divertimento.

La versió de la companyia uruguaiana —que recorda també el seu lligam amb Catalunya a través de Margarida Xirgu que va ser l’ànima del teatre de l’Uruguai d’on ells provenen— no amaga el missatge original de García Lorca sobre l’homosexualitat. Potser hi incideix amb més èmfasi i epidèrmicament que les altres versions anteriors. Els temps han canviat i la lectura, a hores d’ara, pot ser més radical. No prescindeix tampoc de la peça musical emblemàtica, en una interpretació que rasca l’ànima, i que ja hi va deixar com un comodí el mateix García Lorca: es tracta del «Solo del pastor bobo». No hi falten els personatges del Director, els dels Cavalls Blancs, el Prestidigitador o el Cavall Negre i la picada d’ullet a un clàssic del teatre com «Romeu i Julieta», a partir del qual García Lorca introdueix el tema de l’homosexualitat, la falta de llibertat per estimar com es vulgui, l’homofòbia i el que anomena el “teatre de sota la sorra” i el “teatre a l’aire lliure”. García Lorca ataca el teatre tradicional i ho fa burxant en una obra tan emblemàtica com «Romeu i Julieta» de William Shakespeare.

Gabriel Calderón i Marta Pazos han forçat al màxim l’expressió plàstica de la seva lectura amb telons clàssics pintats i cametes rudimentàries, resolent algunes escenes dels personatges entre la platea, creant un passi de models tan senzills com banals, amb globus pintats o una capsa de cartró pintada que amaga el perfum Chanel número 5 de París, o tintant la imatge de la crucifixió de Jesucrist, o la crucifixió de l’homosexualitat, de vermell de sang.

¿Qui és Romeu i qui és Julieta? ¿Què hi fa si Julieta és interpretada per un jove actor? ¿Quina importància té, diuen els personatges, que Julieta sigui un peix lluna o un ganivet, una pedra o un mapa, si tot això forma part de la màscara per criticar segons quin teatre del temps de García Lorca i, de rebot, segons quin teatre d’ara mateix?

¿I el públic real de la platea i que inspira el títol què hi pinta en aquesta obra de García Lorca? Doncs ser part de la massa social que té el poder de jutjar si realment vol donar suport als que volen trencar amb el sistema teatral establert o, contràriament, posar-se al costat dels que se senten només còmodes amb el teatre de sempre. Dit d’una altra manera i espigolant la metàfora lorquiana: donar suport als que trenquen amb les convencions de l’amor o posar-se al costat dels que defensen l’amor convencional.

«El público» és un espectacle cromàtic, només apte per als cinc sentits, en el qual la directora Marta Pazos juga amb les tonalitats cromàtiques que li aporta l’imaginari de García Lorca. Comença amb el blau, passa pel rosa, pel blanc, pel negre, pel vermell i fins i tot, com un ventall de Pantone, crea el color del sepulcre de la Julieta —diu— a partir de la terra recollida al mateix barranc de Viznar, on se suposa que va ser afusellat García Lorca i on van ser executats també desenes i desenes de resistents al règim de l’aixecament militar franquista, una experiència creativa tan terrenal com sensorial a partir d’un espai emblemàtic de la Memòria Històrica que ha fet servir també el compositor Hugo Torres a partir dels sons que li arribaven del mateix barranc granadí. El públic, «El público», com sempre, és qui té la paraula.