Marta Pazos reincideix amb García Lorca. Sí ja s’havia atrevit a plasmar el seu guió de cinema apuntat amb una peça injustament molt poc vista (fruit d’una col·laboració amb l’Institut del Teatre:Viaje a la luna 2021), ara ataca una de les catedrals maleïdes del poeta. Ho fa amb la companyia nacional de Montevideo que és filla artítica de Margarida Xirgu. Es tanca un quadrat perfecte (l’obra que mai va representar l’actriu que acabaria sent una institució cultural al seu Uruguai de l’exili). Pazos situa el pas de la realitat al somni a través d’una vagina que tot ho abdueix.

Quanta literatura dramàtica hi hauria avui si Lorca hagués acceptat la proposta de la Xirgu de marxar a l’Amèrica llatina deia amb tota la raó Pep Tosar a Federico García. Xirgu s’havia convertit en una mena de mussa que li va estrenar títols com Mariana Pineda i, més tard, Doña Rosita la soltera, Bodas de sangre, o La casa de Bernarda Alba. Els amics de l’autor li advertien que aquelles escenes d’El público eren irrepresentables a la seva època. Ara, que el canvi climàtic ha modificat el comportament de la Natura, que les mentides promogudes pels grans altaveus acaben sent mitges veritats, aquell surrealisme delirant és un mirall tràgic a la societat.

El surrealisme de la pintura pretenia trobar un camp verge en el somni. Apareguda la fotografia i el cinema semblava que el paisatgisme i el retrat figuratiu tenia les hores comptades. També el teatre patia la sacsejada. Entenia que havia de donar un pas a l’abisme i regirar el teatre popular cap a una escena volàtil. Federico García Lorca va participar d’aquesta aventura que li va permetre trencar algunes llances en favor de l’amor més enllà del gènere. Pazos va viatjar a través de la intersexualitat amb l’òpera Alexina B, al Liceu amb Raquel García-Tomás. Ara, tot i que no s’hagin esbandit els prejudicis sexuals, fa més angúnia el Poder de l’emperador. La pobra Elena no pot escapar-se del seu destí: de ser la bellesa que tothom exposa i aplaudeix sense poder rebel·lar-se i proclamar-se fan de la lletjor.

Àlex Rigola va servir-se d’un exèrcit de conills per fer la seva versió al TNC (animals que fan el cau sota terra, allà on s’amaga Lorca en aquest subtext). Pazos accepta les eugues que (mig animal, mig amazones) són glòria, passió, amenaça i espant.  Els tres personatges que representen el public més sincer i vocacional vesteixen d’esquelets, múscul i pell disassociant els tres elements imprescindibles del cos. La sang vessa poesia per les venes. En el surrealisme, les matemàtiques patinen; la lògica es torça a les sensacions metafòriques i qualsevol pot esdevenir un fantàstic peix lluna exposat a la parada del mercat. Lorca fa que la societat crucifiqui l’homosexualitat. Pazos proposa que li pintin la cara i el cos. La directora segueix en el seu univers plàstic com també ho va mostrar en la seva aventura al Brossa fa unes setmanes (Astral).

Però el director de l’escena a El público  (l’alter ego de Lorca) el redimirà com un Jesucrist la nit del darrer sopar rentant els peus als deixebles. O abans, netejant els peus a una prostituta, per escàndol dels fariseus. Avui (com als anys 30) hi haurà un sector de públic que assistirà a la platea per ser vist i aplaudit. El món de la fama i de la posició social empudega. Però, sempre per sota de la hipocresia hi plana un teatre que reclama espais per a la llibertat- Com Guimerà, feia que els seus personatges perdessin fluïds a escena per deixar rastre (la sang de Terra baixa, per exemple). Mentre, encara que passi desapercebut, les formigues dalinianes s’atreveixen a aprovisionar el seu cau pocs dies abans de Sant Antoni. L’instint els diu que la setmana dels barbuts serà dura i que cal reforçar la reserva. La Natura perd les hores; el dramaturg, el joc de la identificació amb el públic; el Món, el sentit comú. El color s’escapa de la forma i s’escampa com qui deambula buscant l’escalf en un teló abstracte.