Sembla que Josep Maria Miró (Temps salvatge) ha arribat al mirall de la violència. És d’una profunditat absoluta. D’una sensació d’indefensió total. També és cert que en aquest nou gir a les pors ha descrit una situació ambigua, que es rellegeix amb tres intèrprets, quan es podria considerar que potser només n’hi ha dos. Aquest Algú en el text a voltes es confon amb el jove. I moltes de les trames sonen com un bucle temporal que patiran diverses dones (la mare d’en Santi, Berta, Clara) i fins i tot, els gossos tindran altres vides (Bru, La guilla reconvertida en gos en els ulls del veïnat). El monstre ha guanyat el premi Quim Masó 2024.

Si Miró ha estat capaç de deixar en evidència la sobreprotecció i alhora la impunitat d’un monitor de piscina (segons com es miri) a El principi d’Arquimedes, o si un sol intèrpret es pot transmutar en mitja dotzena per donar diferents versions d’un crim a El cos més bonic… ara, en canvi, provoca una confusió que despista en excés l’espectador. Tot i no formar part de la trilogia, que ha continuat amb La majordoma (que tornarà al Heartbreak al setembre) i acabarà amb un tercer monòleg, sí que respira la mateixa angoixa.

En el mirall que ha instal·lat a l’escenari hi ha una demostració de la màxima de Shakespeare “Sabem el que som, però no el que podem arribar a ser”, com conclouen els de Parking Shakespeare a Cimbelí. Efectivament, entre aquests tres amics de la infància, es va gestant un malestar, una por, un costum assumit per la festa major del poble (amb un cert ressò a l’abús col·lectiu a una noia i defensa com a Jauría) que esprem les parts més fosques. I la mala interpretació, o la forma de culpabilitzar una tercera persona d’accions pròpies fa emergir el pitjor de les comunitats i dels individus.

Miró, que també ha assumit el rol de director,  planteja l’escena pràcticament estàtica. Els actors acaben tan tensionats de cames que acaben fent estiraments en la salutació, prova de la potència d’uns personatges que arrosseguen més ombres que llums. Àurea Marquez (La dona del tercer segona), Joan Negrié (Els gossos, El professor Bernhardi) i Albert Prat (El gos) defineixen l’actitud dels seus personatges des de la paraula, sense quasi interacció física entre ells, si no és alguna abraçada per rebaixar intensitat dramàtica. Miró, com a Nerium Park, es desprèn de tot recurs escenogràfic (una petita tarima marca el que deu ser fins de la llar o fora). Una desena de làmpades obstaculitzen els focus zenitals, petits recursos per a envair l’acció de l’estranyesa ambigua que requereix una situació fosca de vulnerabilitats i de remordiments i records que es tergiversen sempre a favor de cada interessat.