Sortir de la Sala Beckett després de veure una obra i anar cavil·lant sobre qui és qui, què els passa, d’on venen les veus, les reflexions, a mi m’agrada, m’obliga a recrear, a ficar-me al cap i a l’escriptura de l’autor.

Això amb molt bones interpretacions d’Àurea Márquez i Joan Negrié, i un espectacular Albert Prat.

Personatges recaragolats, inquietants tots, desconcertants com tota la trama. Qui és el monstre? On és el monstre? Tots tenim un monstre? El nostre monstre és el monstre de tots?

Josep Maria Miró ha tornat a escriure un thriller psicològic, que remou, que angoixa, que no és gens complaent amb l’espectador. I l’ha dirigit ell mateix, per què és ell qui té totes les respostes. I li ha donat una feina delicadíssima a l’il·luminador Toni Ubach.

I com deia, una feina complicada pels intèrprets. Són i no són. Pensen o parlen. Intueixen o saben.

Si la felicitat no la fa allò que posseïm, si els homes no saben estimar les dones, si voldríem exterminar tots els homes, justament per això, a qui li expliquem les nostres pors? Com les gestionem? Ens fem por nosaltres mateixos? Ens fa por qui més estimem? Una obra que obre moltes preguntes, que no respon, però que posa en relleu la maldat o la ingenuïtat de les persones.

Torneu a mirar la fotografia de promoció de l’obra, i busqueu qui és el monstre.