Ho hem comentat en altres ocasions , però cal tornar al tema. Potser segueix havent entre vosaltres ,estimats lectors i estimades lectores, persones ben convençudes de les virtuts associades a la vida rural envoltada de natura. Però cal obrir els ulls. Tenim a casa nostra un grapat d’excel·lents autors i autores que porten ja un considerable temps advertint-nos de les coses lletges (de vegades, molt lletges) que passen en tan idíl·lics entorns. Entre els frondosos arbres dels boscos poden tenir lloc les més temibles vexacions, disfressades de vegades amb l’aparença de rituals més o menys arcaics que perpetuen tradicions potser aparentment salvatges , però profundament arrelades en l’esperit de la comunitat que les tolera o, directament, les empara i protegeix.

I entre aquesta colla de dramaturgs que ens alerten més o menys conscientment de les trampes que s’obren als nostres peus un cop fugim de les amenaces urbanites imaginant que als paisatges oberts ens ofereixen un grau més alt de seguretat i autenticitat, Josep Maria Miró ocupa un lloc privilegiat. I no solament perquè es tracta d’un dels nostres millors autors. També, perquè el seu teatre ha penetrat en diverses ocasions per aquests boscos que poden acollir un ampli ventall de crims encoberts . I ens ha advertit també diverses vegades sobre l’amenaça que suposa busca aixopluc en aquella mena de comunitats endogàmiques tancades en si mateixes , que tendeixen a exaltar tot allò que reafirma el tancament  en pinya del grup, i a anatematitzar tota aquella veu que qüestioni aquest tancament.

El força internacional autor de “Temps salvatge” o “ Nerium Park” ( i aquí teniu dues mostres representatives d’allò que us deia sobre les comunitats que amb l’excusa de prometre aixopluc i seguretat acaben oferint empresonament emocional i fins i tot físic)  porta ja cert temps ficat en la creació d’una trilogia de monòlegs que es va iniciar de forma esplèndida amb “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”, que va continuar fa uns pocs mesos amb la també notable però un xic menys engrescadora “La majordoma” i que conclourà amb les encara no concretades representacions de “L’esgarrat”.

Però el cert és que aquest altre text que s’acaba de presentar a la Sala Beckett, malgrat estar parlat a tres veus, comparteix molts punt en comú amb allò que ofereixen les tres solitàries veus de la trilogia. També aquí hi ha cossos bonics que han estat objecte de bestials ultratges. També aquí hi ha vessament de sang . També aquí els boscos amaguen secrets més foscos que aquells que guardaven dins seus els antics boscos que acollien els rituals de les nits de walpurgis, encara que aquí no s’oculti cap bruixa oficial. També aquí s’hi pot reconèixer l’endogàmia grupal ja abans esmentada. També per aquí hi corre aquella mena de desig que , per tal de der satisfet i de vegades fins i tot de ser  beneït, no dubta en tirar mà de la violència .

Tot i que, això sí, les resolucions dramatúrgiques poden resultat més críptiques que en ocasions anteriors. I les expectatives que obre el text en el seu tram inicial i que potencien tant la posada en escena del mateix Miró com l’excel·lent treball interpretatiu del seu trio protagonista, poden veure’s força més defraudades.

I és que, paradoxalment, el suggestiu i inquietant camp de possibilitats que posa en marxa aquesta posada en escena i la matemàticament controlada actuació d’Albert Prat, Àurea Márquez i el monstre que ens ve  a veure tan temps després d’haver comés les seves monstruositats ficat sota la pell de Joan Negrié, deixa més en evidència les limitacions d’un text que mai arriba a oferir allò que semblava prometre. Que de vegades ens presenta com a revelació allò que ja s’havia intuït feia estona mentre, per contra, deixa en el terreny de la indefinició allò que reclamava ser definit. I que, tornant a la trilogia, entra en territoris ja explorats en els dos monòlegs abans esmentats, però rebaixant un grau més allò que a “La majordoma” ja es presentava com lleugerament rebaixat, després de l’encert total  va suposar aquell cos tan bonic que, de tan bonic com era, necessitava ser destruït, perquè de  vegades la bellesa fa massa mal a qui se la mira des de fora.

Miró ens  ve a dir que el seu nou text neix com a conseqüència de les qüestions que surten al pas quan ens preguntem per què ens cal tan  sovint construir monstres, i de què necessitem realment protegir-nos quan ens assalta una por potser indefinida que adopta la forma de necessitat individual i/o col·lectiva. I com podeu comprovar tot repassant el seu teatre, aquestes qüestions poden ser aplicables a un bon grapat de la resta de les seves obres: només cal fixar-se, sense anar més lluny, en com de bé s’ajusten per exemple a la recentment recuperada “El principi d’Arquimedes”.

Però diria que en el cas que ara ens ocupa, i malgrat l’excel·lència  que sovint presenta l’embolcall, aquestes qüestions no reben la resposta escènica que precisen. I afegiria que l’excel·lència d’aquest embolcall, d’aquests tres intèrprets, de la dramàtica llum tenebrosa amb la qual són il·luminats , i de la no menys dramàtica buidor escenogràfica que els envolta, deixa encara més a la vista les carències del text.