Diu el dramaturg Josep Maria Miró –a l’entrevista que li va fer Bernat Pareja– que El monstre forma part d’una família de textos que sorgeixen arran d’una reconnexió amb els seus orígens a partir del 2020. Es refereix a El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc i La majordoma, integrants del seu particular “Tríptic de l’epifania”, que l’any 2026 es completarà amb L’esguerrat. El monstre, que ell mateix dirigeix a la Sala Beckett fins al 27 de juliol, no respon a la premissa formal del monòleg, però presenta unes característiques que l’agermanen amb la trilogia. L’obra, guanyadora del Premi SGAE de Teatre Jardiel Poncela 2023 i del XVIII Premi Quim Masó, constitueix un estudi sobre la por que traslladen a escena tres meravellosos actors en un treball enormement exigent.

De la foscor absoluta, habitada per una respiració fonda de bèstia latent i per la música de Yair Karelic, emergiran els rostres il·luminats d’Àurea Márquez i Albert Prat, que, sobre una tarima negra i reflectant, s’estan en silenci per esdevenir després bustos parlants –la il·luminació, fonamental en la proposta, va a càrrec de Toni Ubach– i veure’s finalment animats per un moviment que compromet tot el seu cos i emocions. Interpreten la Berta i el Santi, que, malgrat que es coneixen de tota la vida –viuen en un poble petit–, només fa cinc anys que tenen una relació de parella. D’entrada, però, qui parla és l’autoanomenat monstre, que encarna Joan Negrié amb aplom i veuassa, movent-se segur i amenaçador –ell sí, completament visible– al voltant de l’espai dels altres dos. S’expressa primer com un narrador intern, corresponent a una presència ambiguament domèstica. Ben aviat es farà evident que té el control de la situació i del relat.

Molts anys enrere, la Berta va ser escollida la noia més bonica del poble en una sòrdida celebració anual. El desig que despertava en els mascles era “vibrant i sorollós, com un teler”. Encara avui continua lligada a aquell fet i les seves conseqüències. Quan li parla al seu gos-guilla a cau d’orella, adopta un cert to de vehemència amoral; el perill a què està temptada d’exposar els altres pot entendre’s –com en La majordoma– en termes de venjança. Per la seva banda, el Santi es mostra cada cop més desassossegat i potencialment violent. El turmenta la sospita d’estar tan podrit com el seu pare i els altres homes del poble.

La fàbrica va tancar fa temps, per un fet terrible del passat, i l’edifici està a punt de ser inaugurat com a centre cívic. I és curiosament en vigílies d’aquesta remodelació que reapareix el monstre, aquest altre invasiu. Sembla que els coneix molt bé. Procedeix del passat i dona veu a una por fonda, soterrada: “No heu deixat de pensar en mi. També em somieu”. Primer els ronda; després els interpel·la i hi interacciona, fins que ja no poden prescindir de la seva mirada. Des d’una observació referida, narrada, juga a experimentar amb els seus desitjos més ocults. Corregeix les seves versions, o les impugna. Jugant a enredar els fils dels titelles, s’ensenyoreix de tot.

L’antiga carretera de sortida del poble, estreta i plena de revolts, és la via per on entra o torna el mal. En somnis, el Santi i la Berta circulen per la mateixa ruta, però cadascú focalitza la narració des del seu punt de vista, singularitat, vivència. Coincideixen en un pla oníric, l’altra cara de la lluna o de la veritat, una mena de versió alternativa i complementària a les paraules de la vigília. Somnàmbuls, forasters de si mateixos i del poble on viuen presoners, anhelen secretament l’alè maligne i purificador del monstre.

Tot aquest encreuament de versions i el xoc de subjectivitats –el Santi afirma que el visitant es manté en una “joventut impertorbable”, mentre que la Berta el troba visiblement envellit– tenen a veure amb la voluntat d’incidir en la manera com el llenguatge funda la realitat. Algunes estratègies són deutores de Harold Pinter: del seu teatre de l’amenaça i de les obres que tematitzen la memòria com a construcció del passat; així ho corrobora la cita d’Old Times que encapçala el text publicat de Miró.

L’autor fa ben palesa també la influència de Josep Maria Benet i Jornet, però sobretot es mostra fidel a la seva pròpia poètica, amb un treball de llenguatge precís i literari que projecta en determinats significants una gran densitat polisèmica: per exemple, “carregar” una persona –bèstia, cosa– pot voler dir pujar-la al cotxe, portar-la en braços, adoptar-la o fer-se amo del seu destí; tant pot equivaldre a salvació com a condemna. D’altra banda, com ja passava en els últims textos de Miró, algunes de les imatges convocades –una inquietant plaga d’insectes, el verb “exterminar”, la xemeneia com una torre superbiosa que vol rebentar el cel– fan pensar en temes bíblics. En escena, tot està fiat al gest i a les paraules que els tres impressionants actors, immersos en un virtuós clarobscur, esmolen, llencen i fan reverberar.

Crítica publicada a Núvol l’11 de juliol de 2025