La Guerra Civil espanyola es va acabar, oficialment, el 1939, però els seus efectes, la seva ombra, es tant allargada que encara avui en patim els efectes, tant políticament com en l’esfera personal o familiar. Ja no és només que milers de víctimes romanen pendents d’identificar i rescabalar a les cunetes de les carreteres. És el dolor i el patiment que el conflicte va provocar en tota una generació, ben propera encara, i que ha anat passat de pares a fills per arribar ben viu als nostres dies. La guerra va quedar incrustada als nostres avis i àvies i ens ha arribat en forma de por, silenci, sotmetiment o vergonya.

El gegant del pi, l’obra que Pau Vinyals ha escrit en base a la seva experiència personal i que es va estrenar abans que res en versió radiofònica, n’és un exemple claríssim. Vinyals l’ha escrita com una mena d’alliberament personal després de descobrir el passat franquista del seu avi, a qui, naturalment, adorava, estimava i idolatrava. La peça és un intent d’entendre’l, que no de disculpar-lo ni excusar-lo, situant-lo en un context, la Girona rural dels anys 30, i en unes circumstàncies que són les de l’avi del protagonista i, cal dir-ho. les de molts antres catalans i catalanes que van decidir adscriure’s al moviment nacional.

Així les coses, el primer que cal reconèixer a Pau Vinyals és la valentia de la ‘confessió’ (pareu atenció a les cometes, sisplau). La veritat incòmode és que el franquisme va tenir adeptes a Catalunya, més dels que podríem pensar. Hi van haver-hi mols gegants del pi encara que sovint no vulguem reconèixer-ho o que els haguem amnistiat de pensament. Vinyals posa el dit a una nafra bastant silenciada però no per això inexistent. Primer punt a favor.

De totes formes, el protagonista d’aquest exercici d’autoficció no és l’avi. És el nét i, per tant, som tots nosaltres. El text de Vinyals ens interpel·la sobre el protofeixista que probablement tots portem a dins, ens pregunta sobre la sinceritat de les nostres accions i sobre el que seriem capaços de fer per protegir-nos a nosaltres i als nostres. I és aquí quan la peça passa de l’anècdota a l’essencialitat i comença, molt amablement això sí, a mossegar.

El conjunt d’escenes aparentment inconnexes de l’espectacle tenen la virtut d’inocular preguntes al públic de forma que, com la guerra, El gegant del pi s’allarga més enllà de la funció. La valentia de Pau Vinyals, el seu complet treball actoral, la direcció potser una mica massa barroca, un ritme millorable i el bon fer en matèria d’il·luminació i, sobretot, d’escenografia no caracteritzen tant el muntatge com la seva capacitat d’enfrontar-nos a la nostra realitat, autoqüestionar-nos i abocar-nos al tràngol de reconèixer que no som tant progres ni moderns ni coherents com ens pensem.